Sóc un cursi. I que?

Si, amics i amigues, després de 29 primaveres, ha arribat al dia que ho haig d'acceptar, sóc un cursi. I no un cursi qualsevol, sinó un de veritat, dels que s'esforça per ser cursi. Un curis en potencia, un cursi de manual, un cursi de biblioteca... Ploro amb pel·lícules d'amor, lleixo textos que em posen la pell de gallina i escolto cançons que només parlen de "que bonic és estimar-te...".

D'entrada no m'agradava l'idea de ser cursi, inclús em creava repugna tot el que era cursi, però ha patit la metamorfosi i no ho puc negar.

Ben mirat i per treure una mica de pols de l'espatlla, ho som tots de cursis, però no ho acceptem. No us diré que durant la nostra vida, totes les hores, tots els dies, tots els anys esdevenim, cursis, però si que passem una transició "cursiniana". Ben pocs ho acceptem, en d'altres es tant evident que no fa falta ni fer l'esforç d'acceptar-ho, però tot així alguns es resignen en acceptar-ho.

I jo em pregunto, que té de dolent ser cursi?

N'he trobat moltes de possibles respostes i no faré cap decàleg del que podríem dir o no, però una premisa que m'ha quedat força clara és aquella: tot el que és culte no té res a veure amb el que és cursi.

Permeteu que sigui un pèl groller: I una merda!

A veure qui és el valent que es capaç de demostrar-me que no hi ha literatura cursi, ni música cursi, ni cinema cursi, ni arts cursis, ni roba cursi...

El mateix Oscar Wilde era cursi, fins i tot l'entranyable Freddie Mercury o el repel·lent Harry Potter són uns cursis... Però els llegeixo, els escolto i els admiro.

Perquè amics i amigues, ser cursi, vol dir tenir emocions, sentiments... A qui no li agrada que li digui: T'estimo! - A cau d'orella de bon matí. Qui no ha dit mai: Donaria la meva vida per tu! Qui no ha fet mai allò que veient-ho fer en els altres, ho veia cursi...

Insisteixo, sóc cursi i em sento orgullós de ser-ho.

Paris, je t'aime

Hi ha pel·lícules que marquen, una d'elles és "Paris, je t'aime", tot un experiment cinematogràfic en el que podem trobar 14 histories d'amor a la ciutat de la llum.

Avui, he tingut el privilegi de tornar-la a veure i haig de dir que no sabia si l'historia d'amor succeïa en la pantalla o en la meva vida, si n'hagués de fer un relat diria alguna cosa així com:

"Un noi cec, respon el telefon i li diuen des de l'altre banda: A vegades la vida et demana un canvi. Una transició, com les estacions. La primavera ha estat fantàstica, però ha acabat l'estiu, hem perdut la tardor i de sobte fa fred, fa tant de fred que tot es gela. El nostre amor s'ha adormit i la neu l'ha agafat per sorpresa. Però si et quedes adormit en la neu, no veus com arriba la mort. Cuida't."

La seva resposta és simple i màgica: "No, et veig. "

Doncs això jo també ho tinc a la punta de la llengua i en el bombeig del cor: Jo també et veig.

Tu, que em llegeixes

Tu, que em llegeixes, has pensat que potser sempre he estimat. I que tu, un dia podries creuar-te amb mi, aturar-me i preguntar-me:

- Perquè no has deixat d'estimar?

I jo, sense haver de dir res més, et diré: Aquí davant també hi plou.

Publica un missatge

Veig. Sento. Crec.

Veig un cim, un camí i un sol. Veig uns peus que caminen. Veig un entorn viu i ple. Veig unes mans que es balancegen a cada costat dels meus ulls.

Sento una il·lusió. Sento que camino. Sento la vida. Sento que puc.

Crec en tu. Crec en el camí. Crec en la vida. Crec en mi.

Dia de sol, dia de pluja

Dia de sol: Dia feliç. Dia divertit. Dia d'amor. Dia d'alegria. Dia de construcció. Dia de vida. Dia entranyable. Dia intens. Dia ple. Dia harmoniós. Dia genial. Dia acollidor. Dia insuperable. Dia còmplice. Dia vital. Dia màgic. Dia especial.

Dia de pluja: Dia de sol.

Si tu, ets aquí, no importa si els dies són de sol o de pluja.

Aleshores plou

Arriba l'instant somiat, aquell que les gavines en ocasions s'enduen volant. És tant evident, que no saps que fer, no saps com actuar. Penses, en accés, i actues acuradament.

Aleshores plou, molt aprop. Tan aprop que et mulles, i somrius.

No tens por, ni tens son, ni tens fam, tens il·lusió per tornar a volar, tot ha canviat, no cal mirar enrere, perquè tot el que vull ho tinc al davant.

Hostatge

Em desperto. Estic tancat dins d'un gàbia de ferro. Al costat d'una finestra al mig del no res. Per sort no estic sol, hi ha altre gent angoixada. Criden i piquen a les portes, finestres, per sortir.

Passen 20 minuts, les persones continuen igual, jo començo a neguitejar-me, més que res perquè ningú sap que fem allà tancats, que esperen de nosaltres. Em pregunto, amb incertesa, realment pensen amb nosaltres?

Al cap d'un hora, ho veig clar, som hostatges. Si, si... Hostatges.

Som hostatges de la RENFE, ens tenen segrestats per poder negociar els seus drets, ara que cada vegada sembla que en tinguin menys de drets, alguna cosa han de fer perquè els facin cas, ja siguin revisors o conductors, allà ens tenen tancats, afamats i sense explicacions... Ben mirat és una bona estratègia això de no aparèixer, encara rebrien més del que els xiulen les orelles.

El que no saben aquest segrestadors ferroviaris; cosa que em recorda l'escenes aquelles dels westerns, on una colla de bandits amb cavall i mocadors per tapar-se la cara, aturaven el tren per robar i reptar persones a canvi de recompenses; és que cada vegada que reclamen els seus drets, i les seves recompenses, treuen drets a altres persones...

Això si, siguem ecològics i viatgem amb tren.

Erika

Per petició de "Vida", de tant en tant posaré petites degustacions del meu darrer llibre "erra.de", aquí en va la primera:

"L'Erika era una nena, l'any passat quan vaig venir. Ella venia a l'escola i jugava amb les seves amigues. Jo també hi jugava.

Ahir l'Erika era una mare, d'un nen petitó. Ella sols tenia 12 anys. El part va ésser complicat i no sabien que passaria amb el nadó.

Després d'ahir, l'Erika va ser mare orfe. El nen va morir, dèbil i malalt. La mare no estava preparada per donar llum encara.

Avui l'Erika torna a ser mare, d'un altre nen petitó. Ella ara té 16 anys. Li van dir que era prematur tenir un altre fill encara, però Déu ho ha volgut així.

L'Erika, quan va deixar de ser mare, no sabia ser nena, ella sols volia ser mare."

Perseguint coloms

Qui no ha perseguit mai coloms? De fet, crec i penso que arriba un dia que sense saber-ho els coloms et persegueixen a tu, i tots ens sentim com en aquella escena de Hitchcock, atacat pels ocells.

Les emocions són com coloms. Va, venen, picotegen i fan pudor de dubte en ocasions. Si ens hi parem a pensar i fem volar coloms, podem creure que els coloms són com les emocions, fredes i incomprensibles.

De fet us heu parat a pensar quin és el paper del colom en la vida dels pobles? De les ciutats? De la natura? En el planeta?

Doncs és el mateix per les emocions... quin paper tenen en la nostra persona? En les nostres amistats? En la nostra família? En la societat?

Jo no sé amics i amigues, els coloms ni les emocions em fan por, m'assento a observar-los, comprendre'ls i de tant en tant, em sento com un infant que fa volar coloms, és que la vida és tan bonica!