Em desperto. Estic tancat dins d'un gàbia de ferro. Al costat d'una finestra al mig del no res. Per sort no estic sol, hi ha altre gent angoixada. Criden i piquen a les portes, finestres, per sortir.Passen 20 minuts, les persones continuen igual, jo començo a neguitejar-me, més que res perquè ningú sap que fem allà tancats, que esperen de nosaltres. Em pregunto, amb incertesa, realment pensen amb nosaltres?
Al cap d'un hora, ho veig clar, som hostatges. Si, si... Hostatges.
Som hostatges de la RENFE, ens tenen segrestats per poder negociar els seus drets, ara que cada vegada sembla que en tinguin menys de drets, alguna cosa han de fer perquè els facin cas, ja siguin revisors o conductors, allà ens tenen tancats, afamats i sense explicacions... Ben mirat és una bona estratègia això de no aparèixer, encara rebrien més del que els xiulen les orelles.
El que no saben aquest segrestadors ferroviaris; cosa que em recorda l'escenes aquelles dels westerns, on una colla de bandits amb cavall i mocadors per tapar-se la cara, aturaven el tren per robar i reptar persones a canvi de recompenses; és que cada vegada que reclamen els seus drets, i les seves recompenses, treuen drets a altres persones...
Això si, siguem ecològics i viatgem amb tren.
1 comentari:
Per sort quan estàs entre hostatges crees lligams i converses amb persones que d'altra manera, només et limitaries observar de reüll el llibre que llegeix, o el joc que juga. Arribaràs a fer-te una foto de record d'aquell moment i que et durarà indefinidament.
Publica un comentari a l'entrada