Hi ha pel·lícules que marquen, una d'elles és "Paris, je t'aime", tot un experiment cinematogràfic en el que podem trobar 14 histories d'amor a la ciutat de la llum.Avui, he tingut el privilegi de tornar-la a veure i haig de dir que no sabia si l'historia d'amor succeïa en la pantalla o en la meva vida, si n'hagués de fer un relat diria alguna cosa així com:
"Un noi cec, respon el telefon i li diuen des de l'altre banda: A vegades la vida et demana un canvi. Una transició, com les estacions. La primavera ha estat fantàstica, però ha acabat l'estiu, hem perdut la tardor i de sobte fa fred, fa tant de fred que tot es gela. El nostre amor s'ha adormit i la neu l'ha agafat per sorpresa. Però si et quedes adormit en la neu, no veus com arriba la mort. Cuida't."
La seva resposta és simple i màgica: "No, et veig. "
Doncs això jo també ho tinc a la punta de la llengua i en el bombeig del cor: Jo també et veig.
1 comentari:
m'encanta aquesta pel·licula encara que mai l'he vista cencera. La vaig veure per casualitat dos nits abans de volar fins paris.
Publica un comentari a l'entrada