Pell de taronja

Com un pell de taronja, que al arrencar-la en queda el rastre d'un segona pell sòlida i blanquinosa, és el que em passa quan penso amb la solitud, em salta la pell, no se'm arranca, em salta ella mateixa esmorteïda pel moment que sembla etern. El seu gust amarg, a vegades és desagradable, però t'acostumes, com els ulls s'acostumen a la foscor.

No veig res, ni sento res... ni vull veure-ho, ni vull sentir-ho, sols penso, amb això ja faig per anar cosint-me la pell caiguda. Però la solitud no és tan dolenta com sembla, si més no la part que en visc ara.

Quan llibres escrits per homes l'anomenen i la menyspreen, fins i tot l'orella sorda ha hagut de sentir infinites ocasions que val més estar sol que mal acompanyat, o que un home de sol mai ho estar. No importa que el que dic signifiqui el contrari, no volen dir res, si més no de la solitud que us parlo.

La solitud que m'ocupa és la que omple, la que fa viure, la que fa qüestionar-te preguntes en forma de feed back, que van i venen, i en l'anar i el venir es converteixen en múltiples preguntes, per tant acabem tenint que d'un tímid i inspid : em sento sol?, avui col·lecciono una llista llarga de preguntes que no tenen resposta i que fan més gran aquest buit d'ignoracia que sóc.

Disculpeu-me perquè no sé qui sóc, bé a mitges tintes, l'altre meitat es repintat, dolç, si més no quan algú es menja la taronja i l'orella sent en silenci la succió dels sucs dolços i amargs, aleshores veig més clar qui sóc.

La solitud ens fa per viure en multitud.