En l'aire

Fa temps que ho sento, com arriba a dins meu, com una lleu dosi de bari, un moment que he estat esperant tot la vida, és repeteix com si cada dia fos el mateix dia i únic dia. Pots sentir com l'olor de l'aire aquesta nit?

Si us dic que m'ofegava, no sé qui de vosaltres m'hagués estès una mà, segurament una cara amiga m'hagués ajudat sense saber molt bé qui sóc, però tot és una hipòtesi, una suposició. La veritat, si és que aquesta exsisteix, és que jo estic aquí encara que els papers siguin pàgines en blanc que t'observen, un blanc que esborra llàgrimes i dibuixa somriures.

Un període de compressió visc, perquè m'estic comprimint sota la foscor, les emocions i els sentiments... com un cuc de seda teixint la seva pròpia mort, per poder renàixer amb més força d'allò que sóc, pols, poesia i amor.

Una banyera d'aigua freda

És nit, un silenci eixordador et tapa les orelles. No sents res, sols sents una pressió al pit, i en un color negre els segons van pintant escenes que semblen passatges del teu clàssic cel, com una passió. Dones nues, que mengen pomes, envoltades d'àngels del qui no se'n sap el sexe que despleguen grans ales.

En ocasions et despertes de cop, si amb silenci, perquè has confós i no per error, les ales dels àngels per ales de voltors. I en aquell moment t'enfonses en un somni fora de temps, perquè podria durar tot el temps del món i en dura una fracció irracional, una operació estadística i de lògica entre els mecanismes d'un rellotge de sorra i la velocitat en que es mou el món.

Dins una banyera d'aigua freda et despertes, plàcid, humit i tendre. Has passat la tarda fent un bany com els romans, entre raïms, vi i aigües termals, sols una diferencia, ells eren hereus de Déu, tu sols l'hereu d'una gota de sang, les teves empremtes ja no obren les portes del cel.

Ens cal seguir lluitant, et cal seguit lluitant...

Ombres

Les ombres formen part de la meva vida, jo sé el que són i que hi són.

Les ombres són les úniques que saben del guerra que hi ha dia a dia dins meu, i les mateixes ombres reposen dins la meva ànima, respiren tot el que veuen els ulls i esperaran dins el meu cor fins que jo, algun dia mori.

Tot és ombra sota el sol.

El meu silenci

Tots són silencis. El propi so és un silenci, un silenci punxegut, rebel, d'aquells que no són discrets, que els agrada sobresortir del no res. Però no ho mal interpreteu que el silenci si alguna cosa no és, és res.

Silenci: [s. XIII; del ll. sĭlĕntium, íd., der. de silēre 'callar']

m 1 1 Fet de no parlar, de callar.

2 1 Absència de tot so o soroll.

Jo no us parlo d'aquest silenci, sinó del que sentim i pensem quan estem amb nosaltres mateixos.

Mar de fons

Estem rodejats per mars profunds, que penetren poc a poc sobre els nostres peus, com la platja al mar, però canviant la sorra aspre per una pell estovada i blanca de tanta aigua dòcil.

Estem aïllats de tot, de tu, de mi... del temps, que vaivé en forma d'onades.

Estàs allà vora la mar assentada, la brisa t'acarona com les meves mans meloses, t'imagino com una sirena amb por a nedar, el perfum de calç s'escapa pel porus profunds de la teva pell plena d'escates, i el sol reflexa en la teva mira reptiliana.

Estic aquí pal plantat entre la mar, com una barca en ple naufragi, sense rems, sense saber pescar, sols empassant-me l'aigua salada que em fa sentir els glops espinosos, com si espina a espina, sal a sal, sàpigues que m'allunyo de tu, de tot, del peix i la xarxa.

Estem rodejats per aigües estancades que treuen el nas a totes les costes, però tot el que saben d'elles, n'és l'olor de terra mullada.

Ningú recorda a la costa que ens estimàvem, ningú recorda que Ulisses estimava una sirena ,com tu estimes al mar.

Pell de taronja

Com un pell de taronja, que al arrencar-la en queda el rastre d'un segona pell sòlida i blanquinosa, és el que em passa quan penso amb la solitud, em salta la pell, no se'm arranca, em salta ella mateixa esmorteïda pel moment que sembla etern. El seu gust amarg, a vegades és desagradable, però t'acostumes, com els ulls s'acostumen a la foscor.

No veig res, ni sento res... ni vull veure-ho, ni vull sentir-ho, sols penso, amb això ja faig per anar cosint-me la pell caiguda. Però la solitud no és tan dolenta com sembla, si més no la part que en visc ara.

Quan llibres escrits per homes l'anomenen i la menyspreen, fins i tot l'orella sorda ha hagut de sentir infinites ocasions que val més estar sol que mal acompanyat, o que un home de sol mai ho estar. No importa que el que dic signifiqui el contrari, no volen dir res, si més no de la solitud que us parlo.

La solitud que m'ocupa és la que omple, la que fa viure, la que fa qüestionar-te preguntes en forma de feed back, que van i venen, i en l'anar i el venir es converteixen en múltiples preguntes, per tant acabem tenint que d'un tímid i inspid : em sento sol?, avui col·lecciono una llista llarga de preguntes que no tenen resposta i que fan més gran aquest buit d'ignoracia que sóc.

Disculpeu-me perquè no sé qui sóc, bé a mitges tintes, l'altre meitat es repintat, dolç, si més no quan algú es menja la taronja i l'orella sent en silenci la succió dels sucs dolços i amargs, aleshores veig més clar qui sóc.

La solitud ens fa per viure en multitud.

Per tu ploro

Per tu ploro, perquè sento el teu dolor, el dolor d'una terra esclavitzada i profana entre els murs transparents de l'historia. Com l'irreal Crist, que plora sang per rebel·lar la llibertat del homes purs i lliures, d'aquelles que creuen i tenen fe en tu, jo ploro.

I em puc estar de treure les urpes i el seny, per explicar al món en tots els meus viatges quimèrics, que jo sóc d'un país que no té drets i que no existeix, més enllà que dins del cor dels que l'habiten. Com una bombolla transparent tenyida de sang dels que han caigut, per protegir-te.

Per tu ploro, per la trista història i per la pòstuma il·lusió de futur, pel que sóc, perquè estan lluny de tu, em sento més fill d'aquesta terra, d'aquesta Terra Lliure.