Les il·lusions han estes la tovallola i s'han tombat de cara al sol, estan plenes de vida, i no tenen els llavis ressecs de sal, són com poemes que afloren en l'aigua, entre nanufers i petals de flors, resegueixen el vaivé de la transparencia.Entre aquestes il·lusions n'hi ha de velles i arrugades, que amb la força dels anys segueixen vives, també hi ha les que no saben nadar i sempre caminen en terra ferma, i les que saben volar.
Volen com una cortina de pluja, semblen una bufanda, perquè càlidament t'abracen i formen part de tu.
Al capvespre, la lluna repassa els sembrats, s'endu les il·lusions profanes i et lliure il·lusion verges, que són adobades dins el cor, com cucs de sedes, que quan hagin germinat, volaran amb els colors, cel enllà.
Il·lusions que acaricien, que semblen gel o foc rohent, il·lusions que ja són cendra, il·lusions que necesito cada dia per viure en el meu onatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada