dijous, d’abril 3

Formigues

Us heu preguntat mai com es veuen les coses des del cel?

Sempre he tingut la sensació que som formigues, fent camí entre la terra, apartar-nos de l'aigua, encara que podríem pensar o comprendre que l'aigua s'aparta de nosaltres. Amunteguem coses innecessàries en el nostre propi cau, entrem i sortim a buscar el nou dia, esperar que cap gegant, i cap meteorit ens aixafi, sobreviure per apoder-nos de tot. Mica en mica com formigues ens apropiem del bosc, dels prats... ens apropiem de l'aigua, del sol i dels núvols... i passem de ser formigues a ser formigots!

No ens adonem de tot el que tenim, de tot el que som. No ens adonem perceptivament del que és el planeta terra, mica en mica abandonem la mare natura, perquè sols ens fixem en els nostres passos, en el nostre cau de formigues.

Mireu si és real la metàfora que fins i tot les pròpies formigues, les de veritat, tenen diferents classes de formigues: les treballadores, les reines... més o menys com nosaltres.

Des del cel tot és deu veure com nosaltres veiem les formigues... els ocells, per això volen, no els agrada barrejar-se amb formigues, en el cel són únics.

Però el que més m'ajuda a entendre tot plegat, són les estrelles, elles són com formigues, però perquè no les podem veure de prop, i si mai teniu l'oportunitat de poder-ne veure una de ben aprop, us donareu compte que són quelcom més que timid bri de llum.

Una cosa està clara que siguem estrelles, formigues, humans o ocells som éssers únics i hem de lluitar per sobreviure.



3 comentaris:

Anònim ha dit...

Realment no ens valorem fins que ens comparem amb que pensem que és inferior. Gràcies per fer-nos recordar que hem de ser ocells i no formigues. I que les formigues s'han (ens hem) de valorar.

aurora ha dit...

La mare natura és perfecte, i pot viure molt bé sense nosaltres...els humans. Però,i nosaltres?...pobres de nosaltres, insignificants mortals...

Guhn ha dit...

SECURITY CENTER: See Please Here