dimarts, d’abril 1

El tren

A vegades quan desperto comprenc la vida com un tren que està en marxa. La primera sensació que sento és una inquietud molt gran, perquè em sento lligat, esposat a aquest tren. Resposo, tanco els ulls, reflexiono. Observo, comprenc que el tren em condueix per la vida, n'observo els paissatges, tots tan plens d'alguna cosa. N'hi ha amb dofins que salten entre els arbres, o estrelles arrinxolades que sempre són en el cel, estigui on estigui. Fins i tot hi ha arc iris desaturats entre núvols de colors. La pluja és de color rosa, el sol de color blau, l'aigua és transparent... Moldejo cada instant de la meva vida, per fer cada moment únic, per fer cada situació innoblidable, per fer cada paraula memorable, així guanyar-me el que sóc, una persona, un vaitger.

Jo no en sé res de la vida, ni de la mort, ni del cel, ni de la terra... només inverteixo el temps dins d'un tren, conversant amb altres viatges que puguen i baixen. N'hi ha que no han baixat mai, n'hi ha que han baixat i els enyoro. N'hi ha que no pujaran mai. El més sovint però és el anar i venir dels passatgers, fan el tren més anecdotic.

Imagina't per un moment que tu, el teu cos és aquest tren, imaginat per un moment que tu, el teu cor és aquest viatger. El tren segueix una via o és el viatger que condueix el tren?

A vegades em desperto i comprenc la vida com un tren, tot passa tant ràpid que estic pensant a baixar a la pròxima parada, perquè? Només puc dir-te que espero un altre tren, potser comença a ser hora que pugui al tren d'algú altre.


3 comentaris:

Anònim ha dit...

Que s'ha de fer quan el seu tren ja està vell i cansat? quan observes la vida, i tot és de color negre?....baixò i que agafo?....trobava a falta els teus escrits...ja era hora!...avui és un dia molt dolent, però,com sempre, gràcies....llegir-te, em fa sentir viva...m'has fet pensar.

Anònim ha dit...

Només et puc dir: agafa el pròxim tren! Potser els paisatges vistos fins ara t'han omplert i t'han ensenyat moltes coses. Però qui sap si en el proper encara et poden sorprendre més? A vegades fer una ruta dia rera dia cansa, acaba desmotivant... Per això, que la vida no s'aturi, però canvia de tren!
Ixena.

Núria ha dit...

Un simil molt bonic.