Pell de préssec

La pluja se'ns resisteix, com l'aire, com la vida. El perfum dels dies s'esfuma com un vapor agitat pel batre d'unes ales de papallona que dibuixa suaument una llum tènue, llunyana. Les veus interiors diuen que ets tu, les veus exterior l'anomenen sol.

De sobte despertes d'un mal son, i el malson no saps si és la vida o el son mateix, o si tant mateix encara somnies i el somni és vida. Així posats a crear i recrear, a dibuixar, esborrar i tornar a començar, perquè no preguntar-nos que sentim i començar a sentir de nou?

Així que falco els meus passos, que són escorredissos com l'aigua per camins de pols, convertida en fang, on fa falta aigua, doncs l'aigua sóc, em glaço per pensar, com un gebrada de matinada, solitària. Aleshores s'evapora el mateix vapor que sacseja la papallona, per inspirar el màgic sospir de les estrelles, en plena nit, i rencarnar-me en el que sóc un ésser viu i ple de vida. Però no ens enganyem per assolir això necessitem la millor llum i aquesta és la teva, sinó mai esdevindrem qui som, serem com una màquina imperfecte en baix rendiment, mai podrem extreure el nostre autèntic potencial de dins, esdevenir aquell ésser que podem ser.

La pluja fa falta avui, com fa falta la dolçor d'un préssec madur, ser xuclat amb delit per poder sentir sense por pell de préssec al cos.