Il·lusió

Ahir em vaig deixar copsar pel moment. Ahir mentre passejava pels carrers del poble, entre mig dels reis mags d'orient (col·laborava amb la rua), em vaig emocionar. No sabeu pas el que és veure un munt de nens a cada pas, amb una mirada brillant i innocent. Amb un il·lusió desbocada d'estar veient amb els seus ulls alguna cosa que surt de la seva imaginació.

És com sentir parlar de qualsevol historia fantàstica i veure en un dia concret que els personatges de l'historia són reals. És veure que allò que et van explicar és cert, és veure que l'ésser humà és la seva innocència en estat pur, per palpar els moments amb intensitat.

Ahir, vaig aferrar-me a la il·lusió. Veure que costa tan poc fer quelcom que et faci sentir viu. Veure que un somriure d'un nen, o una mirada, o fins i tot aquella cara de quedar-se bocabadat és tan satisfactori en un mateix. I fins i tot els pares, mares, avis i avies... es deixen encomanar per aquesta il·lusió dels més menuts, aquella il·lusió que un dia va desaparèixer i que tornen a palpar a dins el cos, la transmeten en la seva mirada.

Mirades plenes de suspens amagades en un mar de somnis, concentració d'alegria i pors amagades en silencis de solitud. Mirades felices que apareixen innocents i que esdevenen en hipnosis passionals. Mirades plenes de tendresa que es refugien una abraçada, tímids gestos amb gust de veritat. Mirades connectades, peli cules del record i reproducció de la realitat.

Mirades que no hi són, són aquelles que busquem, quan en la nit mirem el cel i moltes vegades les trobem.

Aquest any els reis m'han portat il·lusió. Gràcies!