El pati de l'escola

A vegades, quan resto amb els meus amics i converso amb ells, em sento com al pati de l'escola. Potser perquè hi ha més gent que va fent la seva, i tu des de el teu racó els observes i veus que fan, que deixen fer, veus com miren, com parlen, com riuen... i d'alguna manera fas un salt en al temps, i recordes aquelles mateixes persones en el patí de l'escola, i penses... buff com passa el temps. En fem grans, però el nostre entorn sempre és el mateix, no canvia, a no ser que decideixis deixar-ho tot i començar de nou.

Els mateixos nens, les mateixes nenes... ja no són tant nens, ni nenes... I els meus amics i amigues que creiem que el temps ens allunyaria, no em vull enganyar, ens ha allunyat i ens allunyarà més, però hi ha un punt que ja no t'allunyes més, i aleshores recordes com eres en el patí de l'escola.

En el pati de l'escola no m'agradava deixar a ningú sol, si veia algú assentat en un racó sol, sempre hi anava a asseurem amb ell o dir-li que vingués a jugar amb nosaltres. Allà és on vaig aprendre que significava ser amic, que significava l'amistat.

I és que quan les coses van bé, quan és festa i xerinola, quan hi ha alegria... i no dubteu que entre amics hi ha d'haver això, tothom és més amic que mai. Però si les coses es torcen, si les coses son tristes, aleshores els amics acostumen a ser semi-presents. Jo amics, vull estar al vostre costat sempre, cada dia, cada segon, passi el que passi... perquè el premi de l'amistat és tan valuós que només fa falta posar una mica de comprensió per entendre que a la vida, ens equivoquem o que tot és complexa.

Jo des de aquí us estenc la meva mà... no dubteu a agafar-la, sinó ja us vindré agafar jo perquè no us enfonseu en la vostre pròpia tristor.