Qui no ha perseguit mai coloms? De fet, crec i penso que arriba un dia que sense saber-ho els coloms et persegueixen a tu, i tots ens sentim com en aquella escena de Hitchcock, atacat pels ocells.Les emocions són com coloms. Va, venen, picotegen i fan pudor de dubte en ocasions. Si ens hi parem a pensar i fem volar coloms, podem creure que els coloms són com les emocions, fredes i incomprensibles.
De fet us heu parat a pensar quin és el paper del colom en la vida dels pobles? De les ciutats? De la natura? En el planeta?
Doncs és el mateix per les emocions... quin paper tenen en la nostra persona? En les nostres amistats? En la nostra família? En la societat?
Jo no sé amics i amigues, els coloms ni les emocions em fan por, m'assento a observar-los, comprendre'ls i de tant en tant, em sento com un infant que fa volar coloms, és que la vida és tan bonica!
2 comentaris:
És fàcil parlar d'emocions i sentir-les però no tant definir-les. Aquests dies m'he fet un tip d'estudiar-les, tot i que m'han portat gairebé a arrencar-me els cabells no vull pensar què faria sense elles, i com ha de ser de complicat no saber-les expressar.
És important fixar-nos en elles i no deixar-les escapar, entendre-les i viure-les, així la vida si que és bonica!
Gràcies pel comentari d'entrada. Et dono la raó en el que dius, però no intento definir res, sinó comprendre. I comprendre amiga Cristina és una de les coses que ens regala la vida que podem prendre o refusar i que ens fan arrencar els cabells i mossegar-nos els dits i les ungles, però que si ens aturem un moment veiem, que sense emocions no vivim, que sense emocions no hi ha vida...
Publica un comentari a l'entrada