No m'importa que el meu camí sigui un meandre, val més això que un camí recta i planer on un pot aturar-se a escoltar els altres, i els altres la majoria de vegades parlen d'ells mateixos. Jo en canvi em concentro amb tot el que no és, el que no és veu, el que m'amaga el curvat meandre, sols espero que les aigües desmesurades em dugui allà on ets tu.
4 comentaris:
però els meandres a vegades fan mandra ;)
no només pel joc estúpid de paraules sinó també perquè molts cops preferiríem un camí recte, on es veiés el final lluminós i clar, d'aquest viatge nostre.
I quina gràcia té veure el final del nostra camí? És millor que tot ens sorprengui i que cada pas sigui ple de nosaltres, així surem damunt de l'aigua i no donem mai res per suposat...
La mandra, s'amaga sota els còdols quan hi ha tantes coses per viure. ;)
No, no, però és clar, llavors hi ha els qui trien el camí difícil, com diu Rilke... ;)
:)potser si que estic una mica enRilkejat jeje
Publica un comentari a l'entrada