dijous, de juny 11

Carta

Estimada consciència:

Sóc la inconsciència, la teva veïna, la del fons del carrer raó... si, si la de ca l’oblit. M’adreço a tu, per comentar-te una seria d’aspectes que crec que són importants que tinguis en compte. Quan cau la nit i tanques la llum, després concilies el son ; un bon amic meu ; tanques els ulls. Resulta que fa uns dies que t’esbosso un somni, et dibuixo la part més oblidada de la teva vida. Aquella que llavors recordes en forma de flash-back mentre remenes el sucre en la llet, suques la magdalena i t’omples la boca de mil histories fascinats amb el dubte de saber si són o no reals.

Més que res t’escric per aclarir-t’ho, perquè fa dies que no deixes que el meu amic em vingui a buscar, per anar a dibuixar esbossos a l’altre banda de la ment. Resulta que com totes les histories són mig certes i mig falses, quan acluques els ulls, per dins comença un exili o un acte de clandestinitat, a la recerca de paraules o arguments que solucionin de forma enginyosa problemes conscients de la teva vida. Realment creus que m’haig de ficar a la vida dels altres, amb prou feina tinc fe dels meus actes.

Sols puc dir-te, en forma de eco llunyà, que el teu cor estarà bé mentre la teva part raonable no t’abandoni, mirem a mi, sense raó l’únic que faig es navegar moribund per la nit, sols m’entretinc fent dibuixos amb el meu amic, esperant que la llum màgica ens faci fora.

En el cas que et preguntessis – qui ets? on vas? – em sento obligat a dir-te que no tinc resposta per això, la meva màgia més negra és bruta i borrosa, això sols ho pots decidir tu, però el que si que puc dir-te és que escoltis el teu cor quan jo no pugui dibuixar, prometo no deixar-te sola en els moments difícils, tu no existiries sense mi, ni jo sense tu, però sota la redundància cap dels dos en com conscients.

Aprofito per agrair-te les vegades que m’has nombrat davant de altres persones, que tu també ets coneguda per aquí els parlo de tu sovint...

Una salutació cordial;

Inconsciència