Ànima, animus...

Dia que passa i dia que crec més en que l'amor, ens l'han vengut, ens l'han idealitzat. L'amor no deixar de ser una motivació pel nostre cervell, un impuls de recompensa. El cervell, en funció de com esdevé la relació amorosa, uneix l'impuls a una serie d'emocions. La part frontal, és l'encarregada de recopilar dades, organitza i posa a la pràctica estratègies per fomentar la relació amorosa.

Jo he passat molt de temps en la foscor de la nit, reflexionant i comprenen que és l'amor. D'entrada com haig d'estimar, sinó sé el que és? Sinó sé veure més enllà de l'estat de drogoaddicció en el que et sotmet, sino se acceptar totes les fases per les que et condueix ( una relació mental, emocional i sexual), no sabré controlar la ressaca que deixa.

De ben segur que encara no ho sé tot, però crec que has d'actuar amb consciencia, identificant cada fase per la que esdevens i que res t'agafi de nou. Perquè un fracàs amorós té danys psicològics a nivells d'autoestima, aptituds socials, i plantejaments de futur...

Tot això, crec que passa perquè les emocions estan socialitzades, les persones som socioemocionals, és a dir, que a la més mínima deixem anar tot el nostre sentimentalisme humà, com si fóssim protagonistes d'un episodi Sheakspearear.

Conec poca gent que cregui en l'amor, molts encara avui em prenen per boig, consideren que l'amor es un fantasia, perquè se'ls ha mort el desig de viure i dediquen el seu dia a dia, a la subsistencia i no a la vivencia.

Em considero un romàntic, perquè temer a l'amor, és temer a la vida i aquells que temen a la vida ja estàn quasi morts.