Emulant a Humphrey Bogart

Acció!

Tot sembla ser com un escena de una pel·lícula, un sol que cau al final del carrer i una noia que gira a la cantonada. La segueixo amb la mirada, s'acaba d'acomiadar, hem anat a fer una volta.

Mentre passejàvem vora riu, varem pescar records d'infantesa que feien aquella tarda d'estiu més assolellada del que era, jo parlava i ella escoltava, no podia evitar mirar amb un pla detall, aquells ulls tan immensos que tenia. També escoltava en un pla general, aquell somrís tan tímid que tenia, era sentir aquell subtil missatge, perquè els meus ulls deixessin de mirar-li els ulls i resseguis el somrís.

Els extres que hi havia assentat als bancs, que passaven corrents o passejant, també és quedaven mirant, com si denotessin que nosaltres érem les estrelles de la nostra pròpia historia, una historia que era compartida.

El guió que varem interpretar només donava peu a seguir caminant, i seguir recordant, no importava fins on arribaven els nostres passos, entre ella i jo, hi havia la mateixa distancia en tot moment.

Quan va girar la cantonada, em vaig quedar palplantat recordant aquell petó a la galta, el somrís i la seva última paraula: Fins aviat!

No vaig gosar cridar-la. No vaig gosar dir-li res del que pensava, ni sentia. Ella ja ho sabia.

Vaig gira cua i vaig marxar cap al cotxe, tocant-me la cara amb la mà, vaig dir-me: "Si he arribat fins aquí, la caiguda serà més dolorosa. Però per sentir dolor primer haig de caure. Perquè si el teu cap diu una cosa i la vida un altre, el cap és el que perd"

Talleu! És bona!