dilluns, de juny 23

Em dic Tic tac

Jo no visc en el temps, jo sóc temps. Jo sóc en un mateix punt el passat, el present i el futur de mi mateix, l'evolució continua d'un ésser, dins de el gran llibre de la vida, doncs jo en tinc molts llibres. Dels llibres que tinc i no he llegit, alguns sé de que parlen, motiu pel qual deixo de llegir-los, però sigui com sigui el que és segur, és que si mai m'haig d'endur un llibre amb mi en la tòpica illa deserta, us asseguro que no en penso agafar cap, prefereixo marxar amb les mans a la butxaca i el cap ple d'idees noves, com que vaig sobrat de temps.

Alguns em jutgen i ho fan d'una manera inhumana, penetren dins la meva consciencia com si no en tinguessin prou amb la seva consciencia. Vivim en el temps per aprendre a diferenciar les coses, el que ens envolta, i donar valor a les coses que realment ho mereixen. I jutjar es fa de la mateixa que a la vida en general, ho hem de fer segons el seu grau d'importància.

El temps que porto viscut de mi mateix, he estat temporades ple de buidor, perquè l'únic que feia era menjar-me el buit. Ara he aprés a sentir esperança, no al futur, sinó a allò que és invisible, que no existeix, allò que encara està per venir. La fe és una realitat optimista, és creure en alguna cosa real per seguir sentit aquesta dosi d'esperança, i com que vaig sobrat de temps, m'he fet ateu.

No em mireu així, l'únic que intento dir és que em sento proper al Budisme, que és una mena de ateisme religiós. És per això que encara tinc fe, pel que encara tinc esperança, pel que encara tinc temps...

Perquè si em preguntes: perquè t'estimo?

No dubtaré ni un segon en contestar-te, que l'amor que jo et regalo no té perquè, sinó que és espontani.

1 comentari:

Sergi Soler ha dit...

El temps es un mentider, començant pel rellotge(el seu instrument més usat), sinó diguem: perquè cada vegada que el mirem ens diu una cosa diferent?