dissabte, de maig 5

Els atzurs



Si us haig d'explicar la vida i miracles que ens poden succeïr als nostres passos, crec que el millor exemple és el projecta que he conduït i que ahir va tenir el seu primer puc de fuga.

Tot va començar una tarda de Juny, jo estava estirat al llit, recordo vagament que estava pensant en que podia delietar la meva rossegadora i necessitada fe artística, poètica. Vaig apuntar varies coses, les quals eren totes una colla de bestieses, però totes es podien tirar en davant. Així pel cap alt, recordo haver escrit coses com: un poemari eròtic hardcore, un poemari romàntic futurista, un poemari il.lustrat, poesia per metges... però entre elles hi havia: poemari d'algú altre.

Totes tenien sentit, només calia conduir el pensament, la feina, el treball fins als limits literaris necessaris, però l'expressió: "poemari d'algú altre" era en part ambigua i en part confortable.

El següent pas va ser l'interepetació d'això, com podria desenvolupar l'idea. Va ser força senzill, tenia clar i força assumit que havia d'expressar els sentiments dels altres, i deixar d'una banda aquesta part sensible i emocional interior, per centrar tots els meus sentits en algú altre.

Vaig treballar, vaig treballar molt i en alguns moments va ser dur, i en moments va ser impotent la situació i el desenvolupament de l'obra, i sabeu perquè... perquè em sentia sol. Aleshores en un impuls de fe a la poètica de joves talents, que delitaven els meus sentits expressius amb paraules i construccions gairebé impossibles de crear per mi, vaig decidir fer extensible aquest treball, i que tots treballessim de forma indivdual axiò, i que tots assolissim un mateix resultat.

Agreixo el moment en que va sortir-me aquesta iniciativa de dins el cor, perquè és de les millors coses que mai he fet, i que mai farè perquè no té preu tot el que après i tot el que he compartit.

Per tant el final de tot és, una magnific llibre que recull tot el nostre treball i tota la nostra dedicació, però que recull sobre tot l'art que duem cinc joves a dins la sang.

Per culminar el text deixeu-me expressar un grandissim agraïment:

Gràcies Sílvia per la teva dedicació als versos, al teu delit d'aprendre i construïr.

Gràcies David per fer-me veure que les paraules i els versos tenen dues cares, el dia i la nit.

Gràcies Núria, per ensenyar-me que les paraules són com quadres que pintem, importen les paraules, però també la forma en que les disposem sobre el paper.

I finalment, Gràcies Laia, perquè amb tu no sols he descobert que es pot ser multidisciplinat en el terreny literari, sinó que ets la meva imatge en versió femenina i que compartim molt més que una lluita literaria interior.

A tots ells i a tots els que camineu paral·lelment amb mi i amb ells un petonàs, perquè penseu que vosaltres sou el que construïu en part el nostre món;

Sigeu feliços!

2 comentaris:

Àfrika ha dit...

Gràcies a tu també, Joan, per voler compartir amb nosaltres el teu projecte... en pots estar orgullós ;)

Qué maca la foto...

petons!

silvia ha dit...

eiiiii
merci a tu!!
encara no l'he tocat...
quan ens veiem?!

i per quan el pròximç?