L'estiu em dol

L'estiu em dol. Em fa suar ciment que pesa i cessa, esquerdat i estripat com un paper o un bloc, talment hauria de dir blog, però em forja els passos en un estany d'aigua i fang, o de fang i aigua, doncs és més sòlid que aigualit.

L'aigua flueix, i navega. Però l'aigua també colpeja, Les gotes de pluja en ocasions semblen carícies fredes, en altres moments la pròpia pluja convertida en riu et sacseja, entre roques, entre còdols, entre peixos de colors, herbes, branques i fang.

El mateix fang aigualit que t'ha cimentat en un estiu caloròs.

És cert que els estius són purs per la posició del sol, per la llarga del dia, per l'inifinitu de colors que podem gaudir, entre el ressol i els ulls semi-oberts o semi-tancats d'un halo semi-transparent entre un blau i verd que dia a dia es va tronant groguenc.

Per no parlar dels cossos semi-nus, que fan augmentar d'hormones o faromones, amb el carnal ésser, no per les curves d'un caminoners panxut sense samarreta, sinó per les insinuacions femenines que a vegades em perverteixen. Jo a diferencia de molts m'ho miro desde darrera uns vidres que no m'amaguen la meva mirada, i poso cara de pensador de Rodain.

A l'estiu tota cuca viu, tota cuca i tot ésser surt de casa, del cau... van a la platja, com si fossin esclaus del mar, s'agrupen al voltant d'aigues cloroficades com si fossin aigües sagrades, fins i tot travessen muntanyes, com si els abres no en tinguessin de calor.

L'estiu em dol, perquè he perdut el blanc, l'anorac i la solitud. Perquè arreu on vaig sempre hi ha algú, perquè les estrelles hi són menys estona i sobretot perquè a les nits no puc dormir pensant en tu.