dimecres, de maig 7

Discontinuïtat

Vaig espantar tots els malsons que volaven damunt meu com corbs covards afamats, mentre llençava amb mi tot de caixes buides que explicaven a les escombraries qui era. Vaig intentar reorganitza el meu interior més de cent vegades, però l'ordre de les coses no deixaven mai de dir que alguna cosa no quadrava.

Un ampolla de vi picada va fer-me passar una nit diferent, ni borratxo, ni seré... més aviat vomitiu, i tot perquè només volia ser capaç d'oblidar-te, només perquè volia seguir estimant-te, i t'havia promès no fallar-te.

I que millor, podria esperar?

Vaig aconseguir asseurem davant d'un televisió que sols emetia un imatge negre, i això és justament l'única cosa que vull veure. L'amor no resta en els objectes, ni resta en el temps, es guarda dins i a dins segueix fins sempre. Tota l'il·lusió que tenia per coneixe't i ara... ara tot el que m'envolta deixar de ser significatiu, tot resta en la memòria, i el cor va apretant fort les dents, mentre escolto un silenci, que és el so més fort i desagradable que mai he sentit, en el mateix moment aconsegueixo escriure't una nota que ara no recordo per culpa del vi. El temps primer ens troba i després en separa... el temps... tot serà culpa del temps?

I representa que totes aquestes haurien de fer-me feliç.

2 comentaris:

Armen ha dit...

Eis Joan, aquest, aquest, que dóna un aire més tempestuós i convé diversitat!

Muacs!

Anònim ha dit...

Perquè en la nostra vida sempre tenim coses que no quadran?...Perquè li donem la culpa el temps o la falta de temps?....