Cec d'orella

Sempre he sentit molta inquietud, respecte la ceguesa. Les persones amb un disminució o una nul·lesa visual els he considerat privilegiats sensorials en tots els altres sentits, de ben segur ells ens consideren privilegiats a nosaltres.

Però el privilegi real estar en ser sensorial, indiferentment del desenvolupament que tenen els sentits. Poder sentir tot el que el nostre cos expressa i ens comunica és realment vital, l'estimulació que sent davant de les paraules, la llum, les persones... sense cap contacte físic, tan sols estimulat per un brot d'energia.

Mirar o observar no és tant un exercici d'utilitzar els ulls per identificar tots d'objectes, persones, elements que tenim davant dels morros, sinó que a vegades és tancar els ulls, i visualitzar les coses que succeïxen dins nostre. Estem plens d'energia que ve i va, que es transforma i es canalitza...

Algú sap per on entra l'energia dins seu? O com marxar aquesta energia? Algú s'ha preguntat mai si les paraules o el pensament, realment neixen en el cap, o es passegen per dins nostre patint un evolució?

A vegades no està tant en veure quines són les nostres limitacions, sinó en quins són els nostres punts forts, i aprendre això és la lliçó de la nostra vida, tardarem anys a ser conscients que de tot plegat, però mentre estant invertiré el temps, els dies, els passos, a escoltar-me i mirar-me una mica amb els ulls tancats, l'orella sorda... Perquè el cos no ens menteix!