dijous, d’abril 17

Plouen flors

Sempre he sentit a dir que res existeix excepte per la seva relació de subjectivitat i objectivitat, un dia estava assentat sota un arbre allà en el prat, i va començar a ploure flors. Queien flors damunt meu.

"T'elogiem per el teu discurs de vacuïtat", deien les flors quan queien.

Però no he parlat de vacuïtat, vaig respondre.

"No has parlat de vacuïtat, no hem escoltat vacuïtat", digueren les flors. "El moment que vius és la veritable vacuïtat", i les flors van continuar queien com pluja sobre meu.

Cap comentari: