El meu repte

Persona sóc, niu de prosa i sentiments, en tinta escupo i tal vegada menteixo el que em diuen les estrelles. Sempre espero que caigui la nit, per prendre paper i ploma, per viatjar ment enllà.

Prenc el meu món per un univers misteriós, mentre observo la lluna com va canviant de forma, diuen que és la seva ombra, però per mi és l’amenaça de la vida, aquella que em cala sobre el pit, la llum més tènue i bruna, si amb forma de lluna. Sento veus que em duen el vent, en forma de paraules i llenguatges que no entenc... “je t’aime tant.”

Que diu el vent, avui tant càlid?

Duc a terme una immersió a través dels dies que em queden per viure, de com voldria viure’ls i com voldria que fossin, si podem triar perquè no adequar-los als nostre somnis...

Aleshores prenc paper, la tinta és la mel dels meus llavis, narro sense pensar massa en el que vull que el temps em repari, potser tal vegada no penso en mi de forma egoista, doncs la meva persona sols és això persona insignificant que vol construir un món millor pels altres, perquè si pels altres és millor segur que per mi ho és. Així comença el meu somni:

“M’agradaria cruspir-me amb una dolça salsa de pau, totes aquelles armes inútils que fan que persones útils i innocents, pateixin la tirania dels que són cecs i egoistes.

M’agradaria que aquelles que tenen afany de poder, canviessin l’afany per solidaritat, per compartir l’esforç de lluita i supervivència, colze a colze.

M’agradaria que la mare terra no moris com mor fins ara, que tots li dediquéssim molt d’amor i molta generositat pel que ens ha donat.

Finalment, m’agradaria que el que avui comprenem com a amor, ho esborréssim i configuréssim de nou el concepte...”

Sabeu aquest és el meu repte...