La veu perduda queda sospirant sota la pluja, i quan em dono la volta, ja no en queda res. Durant hores he estat en aquest camí, que sembla no tenir fi, és una manera d'aprendre, on vull estar?Una esperança trontolla i em fa alçar el cap, no puc recordar-ne el camí, però no deu ser tant estrany si els meus peus em condueixen fins al lloc, on m'aturo i mirant al terra, espero l'arribada del teu so.
Una vegada més, no estareu sols.
1 comentari:
Els camins són per recórrer, no per esperar. Besades de companyia.
Publica un comentari a l'entrada