Chopin

Les obres de Chopin, especialment les nocturnes, em fan mel a les orelles, però una mel que delecta tots els meus altres sentits, puc imaginar-me com una mà pren un llapis, i va dibuixant un arbre, amb llargues branques, i tot de fulles que es sacsegen, imagino que la música que em té absort, neix de l'arbre, la puc reseguir una i altre vegada per el tacte del tronc, fins a la textura semi-sedosa de la fulles.

Imagino també com els ulls guatien una quimera, unes escales que pujen i baixen cel enllà, el que impressiona de l'escala no són el número d'esglaons que hi ha sinó el contrast que hi ha entre cadascun d'ells, alguns són més llargs i altres més curts. Com si cada pas que fessim hagués estat mesurat en el temps.

També tasto i oloro, una fragancia romàntica entremig de tant tempesta, com si les emocions corressin per passadissos secrets entre mig dels vestits musicals que ha teixit tal geni.

Com deia el propi Chopin, amb la boca i no amb les mans, de forma encertada: " La vida és una inmensa disonancia."