Versos que em fan absent

Sóc un cursi. I que?

2011-04-02T18:47:00.004+02:00

Si, amics i amigues, després de 29 primaveres, ha arribat al dia que ho haig d'acceptar, sóc un cursi. I no un cursi qualsevol, sinó un de veritat, dels que s'esforça per ser cursi. Un curis en potencia, un cursi de manual, un cursi de biblioteca... Ploro amb pel·lícules d'amor, lleixo textos que em posen la pell de gallina i escolto cançons que només parlen de "que bonic és estimar-te...".

D'entrada no m'agradava l'idea de ser cursi, inclús em creava repugna tot el que era cursi, però ha patit la metamorfosi i no ho puc negar.

Ben mirat i per treure una mica de pols de l'espatlla, ho som tots de cursis, però no ho acceptem. No us diré que durant la nostra vida, totes les hores, tots els dies, tots els anys esdevenim, cursis, però si que passem una transició "cursiniana". Ben pocs ho acceptem, en d'altres es tant evident que no fa falta ni fer l'esforç d'acceptar-ho, però tot així alguns es resignen en acceptar-ho.

I jo em pregunto, que té de dolent ser cursi?

N'he trobat moltes de possibles respostes i no faré cap decàleg del que podríem dir o no, però una premisa que m'ha quedat força clara és aquella: tot el que és culte no té res a veure amb el que és cursi.

Permeteu que sigui un pèl groller: I una merda!

A veure qui és el valent que es capaç de demostrar-me que no hi ha literatura cursi, ni música cursi, ni cinema cursi, ni arts cursis, ni roba cursi...

El mateix Oscar Wilde era cursi, fins i tot l'entranyable Freddie Mercury o el repel·lent Harry Potter són uns cursis... Però els llegeixo, els escolto i els admiro.

Perquè amics i amigues, ser cursi, vol dir tenir emocions, sentiments... A qui no li agrada que li digui: T'estimo! - A cau d'orella de bon matí. Qui no ha dit mai: Donaria la meva vida per tu! Qui no ha fet mai allò que veient-ho fer en els altres, ho veia cursi...

Insisteixo, sóc cursi i em sento orgullós de ser-ho.

Paris, je t'aime

2011-02-18T22:47:00.003+01:00

Hi ha pel·lícules que marquen, una d'elles és "Paris, je t'aime", tot un experiment cinematogràfic en el que podem trobar 14 histories d'amor a la ciutat de la llum.

Avui, he tingut el privilegi de tornar-la a veure i haig de dir que no sabia si l'historia d'amor succeïa en la pantalla o en la meva vida, si n'hagués de fer un relat diria alguna cosa així com:

"Un noi cec, respon el telefon i li diuen des de l'altre banda: A vegades la vida et demana un canvi. Una transició, com les estacions. La primavera ha estat fantàstica, però ha acabat l'estiu, hem perdut la tardor i de sobte fa fred, fa tant de fred que tot es gela. El nostre amor s'ha adormit i la neu l'ha agafat per sorpresa. Però si et quedes adormit en la neu, no veus com arriba la mort. Cuida't."

La seva resposta és simple i màgica: "No, et veig. "

Doncs això jo també ho tinc a la punta de la llengua i en el bombeig del cor: Jo també et veig.

Tu, que em llegeixes

2011-02-12T21:18:00.004+01:00

Tu, que em llegeixes, has pensat que potser sempre he estimat. I que tu, un dia podries creuar-te amb mi, aturar-me i preguntar-me:

- Perquè no has deixat d'estimar?

I jo, sense haver de dir res més, et diré: Aquí davant també hi plou.

Publica un missatge

Veig. Sento. Crec.

2011-02-08T23:37:00.004+01:00

Veig un cim, un camí i un sol. Veig uns peus que caminen. Veig un entorn viu i ple. Veig unes mans que es balancegen a cada costat dels meus ulls.

Sento una il·lusió. Sento que camino. Sento la vida. Sento que puc.

Crec en tu. Crec en el camí. Crec en la vida. Crec en mi.

Dia de sol, dia de pluja

2011-02-04T16:19:00.004+01:00

Dia de sol: Dia feliç. Dia divertit. Dia d'amor. Dia d'alegria. Dia de construcció. Dia de vida. Dia entranyable. Dia intens. Dia ple. Dia harmoniós. Dia genial. Dia acollidor. Dia insuperable. Dia còmplice. Dia vital. Dia màgic. Dia especial.

Dia de pluja: Dia de sol.

Si tu, ets aquí, no importa si els dies són de sol o de pluja.

Aleshores plou

2011-02-01T22:47:00.005+01:00

Arriba l'instant somiat, aquell que les gavines en ocasions s'enduen volant. És tant evident, que no saps que fer, no saps com actuar. Penses, en accés, i actues acuradament.

Aleshores plou, molt aprop. Tan aprop que et mulles, i somrius.

No tens por, ni tens son, ni tens fam, tens il·lusió per tornar a volar, tot ha canviat, no cal mirar enrere, perquè tot el que vull ho tinc al davant.

Hostatge

2011-01-28T21:05:00.009+01:00

Em desperto. Estic tancat dins d'un gàbia de ferro. Al costat d'una finestra al mig del no res. Per sort no estic sol, hi ha altre gent angoixada. Criden i piquen a les portes, finestres, per sortir.

Passen 20 minuts, les persones continuen igual, jo començo a neguitejar-me, més que res perquè ningú sap que fem allà tancats, que esperen de nosaltres. Em pregunto, amb incertesa, realment pensen amb nosaltres?

Al cap d'un hora, ho veig clar, som hostatges. Si, si... Hostatges.

Som hostatges de la RENFE, ens tenen segrestats per poder negociar els seus drets, ara que cada vegada sembla que en tinguin menys de drets, alguna cosa han de fer perquè els facin cas, ja siguin revisors o conductors, allà ens tenen tancats, afamats i sense explicacions... Ben mirat és una bona estratègia això de no aparèixer, encara rebrien més del que els xiulen les orelles.

El que no saben aquest segrestadors ferroviaris; cosa que em recorda l'escenes aquelles dels westerns, on una colla de bandits amb cavall i mocadors per tapar-se la cara, aturaven el tren per robar i reptar persones a canvi de recompenses; és que cada vegada que reclamen els seus drets, i les seves recompenses, treuen drets a altres persones...

Això si, siguem ecològics i viatgem amb tren.

Erika

2011-01-27T12:22:00.002+01:00

Per petició de "Vida", de tant en tant posaré petites degustacions del meu darrer llibre "erra.de", aquí en va la primera:

"L'Erika era una nena, l'any passat quan vaig venir. Ella venia a l'escola i jugava amb les seves amigues. Jo també hi jugava.

Ahir l'Erika era una mare, d'un nen petitó. Ella sols tenia 12 anys. El part va ésser complicat i no sabien que passaria amb el nadó.

Després d'ahir, l'Erika va ser mare orfe. El nen va morir, dèbil i malalt. La mare no estava preparada per donar llum encara.

Avui l'Erika torna a ser mare, d'un altre nen petitó. Ella ara té 16 anys. Li van dir que era prematur tenir un altre fill encara, però Déu ho ha volgut així.

L'Erika, quan va deixar de ser mare, no sabia ser nena, ella sols volia ser mare."

Perseguint coloms

2011-01-25T13:52:00.003+01:00

Qui no ha perseguit mai coloms? De fet, crec i penso que arriba un dia que sense saber-ho els coloms et persegueixen a tu, i tots ens sentim com en aquella escena de Hitchcock, atacat pels ocells.

Les emocions són com coloms. Va, venen, picotegen i fan pudor de dubte en ocasions. Si ens hi parem a pensar i fem volar coloms, podem creure que els coloms són com les emocions, fredes i incomprensibles.

De fet us heu parat a pensar quin és el paper del colom en la vida dels pobles? De les ciutats? De la natura? En el planeta?

Doncs és el mateix per les emocions... quin paper tenen en la nostra persona? En les nostres amistats? En la nostra família? En la societat?

Jo no sé amics i amigues, els coloms ni les emocions em fan por, m'assento a observar-los, comprendre'ls i de tant en tant, em sento com un infant que fa volar coloms, és que la vida és tan bonica!

El viatge de erra.de.

2011-01-25T13:05:00.004+01:00

El viatge d'erra.de. va començar ja fa cosa de més d'un mes. És un viatge literari ple de veritats i realitats. Les veritats dels moments viscuts, dels moments que em permet viure i dels moments que em permetran viure. Però també les realitats compartides.

No faig res que ningú no hagi fet, sols intento donar-li vida als llibres a l'experiència viscuda i als somriures regalats.

Erra.de. és més que un llibre, és un viatge que em duu per llocs amb persones plenes de vida, amb ganes d'escoltar-me i compartir. És més que un llibre perquè és solidaritat en paper, els beneficis del llibre aniran per tots aquells infants que esperen una oportunitat. És més que un llibre perquè és poesia, narrativa, contes, reflexions, filosofia i cartes secretes.

Però erra.de. també és un camí, que continuarà i que m'ha ajudat a comprendre que ja comença a ser hora que torni a escriure al blog i a compartir amb els que voleu seguir-me allò que sóc, lletres, vida i llum.

Em podeu seguir allà on vagi, en els meus llibres però també em podeu trobar al meu blog.

erra de

2010-11-07T22:48:00.002+01:00

Ha arribat el dia d'anunciar-vos que el proper dia 11 de Desmembre a les 12.30, presentaré el nou llibre, que duu per títol "erra de" a la Biblioteca Dos Rius de Torelló. Em complau comunicar-vos això perquè és un llibre que em fa molta il·lusió, compartir amb vosaltres. D'entrada perquè agrupa un conjunt de emocions, sensacions, histories, contes, cartes i secretes, sobre la meva experiència i participació en el projecte de cooperació "La Escuelita" al llarg dels darrers sis anys. I per altre banda perquè l'edició la realitzaré jo mateix comprenen que forma part del procés creatiu del llibre.

Per altre banda, també realitzaré un conjunt de presentacions per altres poblacions de Catalunya, per tal de donar a conèixer el projecte, com el propi llibre, us podeu informar des del meu espai facebook.

Us espero en algun lloc o altre d'aquest viatge!

Bullint

2010-07-25T01:01:00.003+02:00

Tinc els peus bullint, de trepitjar el cel que crema com la sorra. Tinc els peus bullits de esquivar les pedres que cauen de les butxaques, que t'enfonsen riu enllà, entre mig de l'oceà.

No és tracte de caminar, sinó de volar, si un somriure vols dibuixar.

No és tracte de caminar, sinó de volar, volar i no pensar.

Camins

2010-07-15T14:54:00.002+02:00

La veu perduda queda sospirant sota la pluja, i quan em dono la volta, ja no en queda res. Durant hores he estat en aquest camí, que sembla no tenir fi, és una manera d'aprendre, on vull estar?

Una esperança trontolla i em fa alçar el cap, no puc recordar-ne el camí, però no deu ser tant estrany si els meus peus em condueixen fins al lloc, on m'aturo i mirant al terra, espero l'arribada del teu so.

Una vegada més, no estareu sols.

Prendre

2010-07-12T23:49:00.002+02:00

Prendré paper i llapis, per esbossar el silenci, quan traspassi les onades, entre núvols dins l'avió. Prendré un got d'aigua per capbussar-me quan faci calor. Prendré una motxilla per omplir-la de records quan estigui lluny d'aquí. Prendré un ampolla plena d'aire, per olorar-te quan estigui trist. Prendré tot el que em cap a les mans, per posar-m'ho a les butxaques i enterrar-ho en una platja de sorra blanca, perquè en creixi un pi negra, allà la vora de les palmeres.

Recomençar

2010-07-08T21:57:00.003+02:00

Avui és un bon dia per re-emprendre el blog, perquè les dates actuals em duen a una crida, la de proclama la meva llengua a tots els vents. No seré menys, si us dic que com el blog avui pren una nova vida, el dissabte la meva terra, el meu país pren un nou rumb.

Per altre banda, dir-vos que ben aviat reprendre també de nou el viatge, li dic: "el viatge", perquè sempre és el mateix. No sigueu tan simples de pensar que sempre visc les mateixes coses, ans al contrari, en el mateix lloc i amb la mateixa gent any a any visc coses noves.

Així que des de fa dos anys, vaig decidir que el meu proper llibre es titularia "RD", i que serien un recull d'experiències viscudes en els meus viatges. Així que faré un exercici pràctic, durant la meva estada, escriure alguns dels textos i poemes, en el blog, perquè en pugueu fer un tast. A la meva tornada començaré a treballar la edició del llibre.

Espero que gaudiu de la nova vida.

El compte enrere

2010-03-22T00:33:00.003+01:00

Comença la primavera, les papallones, les flors, els fruits, les pluges i les mosques, també algun mosquit. El meu llit, que ja no és tan fred, ja hi brota la gespa, llarga i aspre, que sembla més unes males herbes, que el pasturatge d'un jardí.

Al cel les llavors ja broten, treuen tiges i fulles estelars. Cauen les fulles com gotes de pluja, i repiquen als vidres de la finestra del darrera, des de allà jo ho contemplo.

Comença la primavera i el compte enrere.

Un llit fred

2010-03-02T17:32:00.002+01:00

Som Març, sembla. Ho diu el calendari que penja de la paret, a fora fa quatre dies comptats feia calor, un sol d'estiu o primavera, no vull sembla massa agosarat, amb això de les estacions.

Però el meu llit encara és fred.

Potser hi fa fred perquè no tinc ningú a qui abraçar, n'és la primera teoria, la segona seria perquè el llençol és massa curt, em tapa els peus o em tapa el cap, la tercera seria una suma de les dues anteriors, ves que no sigui perquè és un llit individual.

Alguns m'han aconsellat, i prometo de forma escrita, que els he fet cas. La gent que m'estima diu que intenti abrigar-me més, però no hi ha manera, no sé com fer-ho, com ho puc fer... He provat de posar-me un pijama més gruixut, abraçat a un osset de peluix, somrient, tot plegat un engany, segueix fent fred.

També he esperat aquell moment, que acalorat decideixes ser tu qui escalfi el llit, i acabes veient com el dia torna a néixer pel finestral. I dia a dia veus com tothom, et diu que dorm tan bé... Doncs millor per ells.

Fred, tenir la sensació que no importa el que fas o el que faràs, també he de dir que tot el que he explicat només són metàfores del que és per mi ara és la vida, que no sempre sento fred, però necessito tenir calor al llit.

Me l'escalfes?

Perdent-nos

2010-02-18T23:16:00.003+01:00

Em perdo en el que faig, per perdrem en el que sóc. Perdent-te del meu costat, com les nits perden el sol, i els dies perden la lluna.

Et perdo amb els anys, i t'allunyes de mi, com sinó fóssim res, ni ningú. Dos desconeguts qualsevol que es troben perduts. Potser hauria de dir retrobar, però també es perden els mots.

Us perdo i us retrobo com el vaivé de l'aigua, i m'enfonso perdut en l'oceà.

Ens perdem, per no escoltar-nos.

Si mai em perds, pregunta'm on sóc?

Abandonar

2010-02-10T12:26:00.004+01:00

T'he abandonat. No sols a tu, sinó a tu, a tu i a tu, fins i tot a mi. M'he abandonat i m'he perdut en la meva absència i totes les presencies.

He plorat. Ploro. Ploraré.

Sol i en silenci, com un arbre sense fulles, sota una boira de gener, que et gebra per fora i per dins, sota una closca blanca i freda que res cura i que fa xup-xup a les ferides.

T'he abandonat, però avui torno a casa.

En l'aire

2009-11-01T19:15:00.004+01:00

Fa temps que ho sento, com arriba a dins meu, com una lleu dosi de bari, un moment que he estat esperant tot la vida, és repeteix com si cada dia fos el mateix dia i únic dia. Pots sentir com l'olor de l'aire aquesta nit?

Si us dic que m'ofegava, no sé qui de vosaltres m'hagués estès una mà, segurament una cara amiga m'hagués ajudat sense saber molt bé qui sóc, però tot és una hipòtesi, una suposició. La veritat, si és que aquesta exsisteix, és que jo estic aquí encara que els papers siguin pàgines en blanc que t'observen, un blanc que esborra llàgrimes i dibuixa somriures.

Un període de compressió visc, perquè m'estic comprimint sota la foscor, les emocions i els sentiments... com un cuc de seda teixint la seva pròpia mort, per poder renàixer amb més força d'allò que sóc, pols, poesia i amor.

Una banyera d'aigua freda

2009-09-30T09:17:00.003+02:00

És nit, un silenci eixordador et tapa les orelles. No sents res, sols sents una pressió al pit, i en un color negre els segons van pintant escenes que semblen passatges del teu clàssic cel, com una passió. Dones nues, que mengen pomes, envoltades d'àngels del qui no se'n sap el sexe que despleguen grans ales.

En ocasions et despertes de cop, si amb silenci, perquè has confós i no per error, les ales dels àngels per ales de voltors. I en aquell moment t'enfonses en un somni fora de temps, perquè podria durar tot el temps del món i en dura una fracció irracional, una operació estadística i de lògica entre els mecanismes d'un rellotge de sorra i la velocitat en que es mou el món.

Dins una banyera d'aigua freda et despertes, plàcid, humit i tendre. Has passat la tarda fent un bany com els romans, entre raïms, vi i aigües termals, sols una diferencia, ells eren hereus de Déu, tu sols l'hereu d'una gota de sang, les teves empremtes ja no obren les portes del cel.

Ens cal seguir lluitant, et cal seguit lluitant...

Ombres

2009-09-28T18:27:00.002+02:00

Les ombres formen part de la meva vida, jo sé el que són i que hi són.

Les ombres són les úniques que saben del guerra que hi ha dia a dia dins meu, i les mateixes ombres reposen dins la meva ànima, respiren tot el que veuen els ulls i esperaran dins el meu cor fins que jo, algun dia mori.

Tot és ombra sota el sol.

El meu silenci

2009-09-25T12:24:00.003+02:00

Tots són silencis. El propi so és un silenci, un silenci punxegut, rebel, d'aquells que no són discrets, que els agrada sobresortir del no res. Però no ho mal interpreteu que el silenci si alguna cosa no és, és res.

Silenci: [s. XIII; del ll. sĭlĕntium, íd., der. de silēre 'callar']

m 1 1 Fet de no parlar, de callar.

2 1 Absència de tot so o soroll.

Jo no us parlo d'aquest silenci, sinó del que sentim i pensem quan estem amb nosaltres mateixos.

Mar de fons

2009-09-22T23:13:00.004+02:00

Estem rodejats per mars profunds, que penetren poc a poc sobre els nostres peus, com la platja al mar, però canviant la sorra aspre per una pell estovada i blanca de tanta aigua dòcil.

Estem aïllats de tot, de tu, de mi... del temps, que vaivé en forma d'onades.

Estàs allà vora la mar assentada, la brisa t'acarona com les meves mans meloses, t'imagino com una sirena amb por a nedar, el perfum de calç s'escapa pel porus profunds de la teva pell plena d'escates, i el sol reflexa en la teva mira reptiliana.

Estic aquí pal plantat entre la mar, com una barca en ple naufragi, sense rems, sense saber pescar, sols empassant-me l'aigua salada que em fa sentir els glops espinosos, com si espina a espina, sal a sal, sàpigues que m'allunyo de tu, de tot, del peix i la xarxa.

Estem rodejats per aigües estancades que treuen el nas a totes les costes, però tot el que saben d'elles, n'és l'olor de terra mullada.

Ningú recorda a la costa que ens estimàvem, ningú recorda que Ulisses estimava una sirena ,com tu estimes al mar.

Pell de taronja

2009-09-13T19:35:00.004+02:00

Com un pell de taronja, que al arrencar-la en queda el rastre d'un segona pell sòlida i blanquinosa, és el que em passa quan penso amb la solitud, em salta la pell, no se'm arranca, em salta ella mateixa esmorteïda pel moment que sembla etern. El seu gust amarg, a vegades és desagradable, però t'acostumes, com els ulls s'acostumen a la foscor.

No veig res, ni sento res... ni vull veure-ho, ni vull sentir-ho, sols penso, amb això ja faig per anar cosint-me la pell caiguda. Però la solitud no és tan dolenta com sembla, si més no la part que en visc ara.

Quan llibres escrits per homes l'anomenen i la menyspreen, fins i tot l'orella sorda ha hagut de sentir infinites ocasions que val més estar sol que mal acompanyat, o que un home de sol mai ho estar. No importa que el que dic signifiqui el contrari, no volen dir res, si més no de la solitud que us parlo.

La solitud que m'ocupa és la que omple, la que fa viure, la que fa qüestionar-te preguntes en forma de feed back, que van i venen, i en l'anar i el venir es converteixen en múltiples preguntes, per tant acabem tenint que d'un tímid i inspid : em sento sol?, avui col·lecciono una llista llarga de preguntes que no tenen resposta i que fan més gran aquest buit d'ignoracia que sóc.

Disculpeu-me perquè no sé qui sóc, bé a mitges tintes, l'altre meitat es repintat, dolç, si més no quan algú es menja la taronja i l'orella sent en silenci la succió dels sucs dolços i amargs, aleshores veig més clar qui sóc.

La solitud ens fa per viure en multitud.

Per tu ploro

2009-09-11T13:39:00.003+02:00

Per tu ploro, perquè sento el teu dolor, el dolor d'una terra esclavitzada i profana entre els murs transparents de l'historia. Com l'irreal Crist, que plora sang per rebel·lar la llibertat del homes purs i lliures, d'aquelles que creuen i tenen fe en tu, jo ploro.

I em puc estar de treure les urpes i el seny, per explicar al món en tots els meus viatges quimèrics, que jo sóc d'un país que no té drets i que no existeix, més enllà que dins del cor dels que l'habiten. Com una bombolla transparent tenyida de sang dels que han caigut, per protegir-te.

Per tu ploro, per la trista història i per la pòstuma il·lusió de futur, pel que sóc, perquè estan lluny de tu, em sento més fill d'aquesta terra, d'aquesta Terra Lliure.

Sento

2009-09-09T21:30:00.002+02:00

Com puc saber com em sento sense la por de convertir-me en un fòssil del riu? Enlloc de deixar que la veritat em parli no seria millor fer-la tàctil?

M'agradaria dir-te com en sento, encara que molts m'adverteixen, les emocions que tu expliques no són reals. Sempre que m'envolten em congelo, no obstant això, sense tan sols intentar-ho, com un acte reflex, penso en tu cada dia. I em pregunto que estaràs fent... Si estaràs cercant en el diccionari paraules per compartir amb mi o tanmateix esperes que caigui la nit per venir de puntetes a veure'm.

Se'm treu l'alè sols en pensar-ho, que quan estic amb tu sóc més lliure, més viu. A vegades algunes visites em posen nerviós, ja saps, no em donen res sols em miren, com una meuca barata. Buscant algun plaer associat a la lectura, fins i tot pocs, sols alguns em deixen una breu nota per a tu.

Tinc por que un dia m'abandonis, que potser algun dia no serà el tipus de blog que estaràs buscant, i en trobaràs un de millor i em deixaràs... però sempre jo t'estaré esperant amb els ulls brillants.

Carrer Crosas

2009-09-07T21:32:00.003+02:00

Avui he pujat al terrat de la raó, a estendre les emocions i els sentiments, que estaven una mica humits de tanta llàgrima de colors. He aprofitat avui que feia un sol ben blau, per veure si així els hi tocava una mica de rajos d'estrelles.

M'he fixat que des de aquí dalt tot és llunyà, per això la majoria de vegades prenc les coses amb objectivitat, perquè em són llunyanes, distants... A mesura que he anat baixant esglaons, he anat apreciant com una cortina, un bel semitransparent anava bellugant-se sedosament, i canviava de to de gris. Aleshores he pensat: Eureka, ara tot és més subjectiu!

M'ho he mirat un altre vegada tot el que em rodejava i he vist una porta, m'he aporpat i hi havia una placa vermellosa que hi deia: Sr. Cor.

Aleshores he corregut de nou cap al terra, he recollit tot el que estava estés i baixat escales treient fum dels esgalons. He arribat davant la porta de la placa vermellosa i he picat el timbre: Toc toc...

M'han obert, i sense veure la cara a qui m'obria: - Que podeu quedar-vos amb això, és que no sé que fer-ne?

- Entra estimat, ja et trobava a faltar.

Cercant

2009-09-06T20:37:00.004+02:00

Quan van trucar a la porta vaig preguntar: A qui busques?
I van respondre: a en Joan.
Vaig respondre: Jo també porto tres dècades buscant-lo i encara no l'he trobat.

Blanc

2009-09-03T12:58:00.002+02:00

Tot és blanc. Si més no de base. Blanca tinc la ment, com un full en el que hi poden cabre mots, però no molts, només alguns, els precisos, els escollits... I tinc el cap que em bull de tants records, tants pensaments que no puc eixugar-me el neguit que sento.

I em sento blanc, com si res, buit de tan ple que estic.

Tot podria ser negre, però no hi tinc espai per la foscor, aquesta resta darrera el meu cap, em persegueix en forma d'estela semi-difosa, per allò tan quotidià del blanc i el negre han d'anar precedits.

Aquí em teniu observant tot el que és blanc que hi ha dins i fora del meu entorn sense deixar de recordar tot el negre que existeix.

Alguns som com una platja

2009-09-02T23:01:00.004+02:00

Els meus ulls han vist les aigües del carib i de l'atlàntic com banyen la terra. També les he trepitjat i les he olorat. Fins i tot les he tastat de forma involuntària entre les ones gegants que volien traspassar-me.

He vist diferents tons de blaus on podria amargar-me del cel i de la terra.

Aigua i sorra, sal i aigua, aigua i branques, pedres i aigua.

Algunes persones,

I res més.

Alguns som com platges, i les platges són com tu.

Arreveure

2009-07-30T16:24:00.003+02:00

Marxo de nou allà on el somriures no es pinten amb llapissos de colors, sinó que són traçats amb fils d'acer a la cara de nens i nenes que pensen com adults de quaranta anys. Ja volo cap a terres que m'arrencaran la pena i el meu fals jo per comprendre una mica més qui sóc i que en vull d'aquesta vida, a vegades injusta.

A retrobar-me amb els amics que del mes d'agost que durant 11 mesos m'esperen i em reben com si ja no m'haguessin de veure mai més.

Em diuen amb un somriure llampant: "Te quiero hermano".

Jo també us estimo a vosaltres als que passeu l'agost amb mi i als que passeu els altres 11 mesos.

Això si, si em busqueu, el blog restarà en principi tancat per vacances, però em trobareu a: http://rd2009.blogspot.com

Ens veiem al setembre, que passeu un bon estiu! :)

Jazz

2009-07-25T17:53:00.003+02:00

Brillen al mirall dos ulls grisos cercant un reflex que mai han tingut, mirant a totes bandes, indecisos, aquell preciós so que han perdut. Possiblement cerquen dins els temps, més enllà de les fredes paraules dites, veient impotents com lentament t'esmunys entre les esquerdes de les nostres vides.

Avui he vist que sempre seré un fragment etern d'aquell llibre que tan rellegeixo, i que sempre el dono per inacabat, de la mateixa manera al llibre l'anomeno vida, com fulles dansaires als peus de la gent ballant una cançó que no ha estat escrita. Ballem i ballarem aquest ritme improvisat un jazz passional però sense instruments, alegre, trist, melancòlic i complicat, infinit...

...com tot allò que ens fa diferents.

Temps d'estimar

2009-07-23T21:07:00.003+02:00

Sempre he estat una persona emocional, una persona d'un alt voltatge emocional, m'és fàcil fer-me empàtic amb tot, amb les persones, amb les emocions, els sentiments, els recels... Però avui amb el seny que adquirit (no puc dir si és molt o poc seny), puc dir-vos sense haver-me begut l'enteniment, que l'amor s'ha enamorat de mi.

Nosaltres acostumem a creure que l'amor ha de tenir nom de persona, d'home o de dona, que l'amor ha de tenir una mirada penetrant, ha d'anar carregat d'estrelles que brillen en la foscor, i avui estic disposat a renunciar a molts somnis només per que l'amor m'ha trobat.

M'ha trobat la solitud, les paraules de poetes, la pols del camí, he descobert els meus sentits, i el millor de tot, és que no hauré d'aprendre a oblidar a ningú. Tot el que he trobat serà per sempre i serà per mi.

Avui, no necessito analitzar, ni esperar, ni meditar, sé el que sento i em sento feliç i afortunat.

El destí ha cregut amb mi, i ara és temps d'estimar, d'estimar-vos.

Estem sols perquè volem

2009-07-20T12:43:00.004+02:00

Cerco en el diccionari la paraula "Solitud".

solitud [s.XIV; del ll. solitudo, -inis, íd.] f 1 Estat del qui és sol, del que viu sol o gairebé sol.

Després no em queda cap altre remei que cercar que significa l'adjectiu "sol".

sol-a [s.XII; del ll. solus,-a, -um, íd.] adj 1 1 Sense companyia, sense ningú més.

I vist que l'ambigüitat segueix creixent, cerco en el mateix diccionari que vol dir "companyia".

companyia [s.XIV; pròpiament, modificació amb el sufix normal cat. de formació d'abstractes -ia aplicat a 'abstracte ant. companya, b. ll. compania] f 1 1 Presència d'una persona vora una altra perquè no estigui sola.

Conclusió, la solitud és l'estat de qui no té (o gairebé no té) ningú que vulgui que no estigui sol.

L'estiu em dol

2009-07-18T12:09:00.004+02:00

L'estiu em dol. Em fa suar ciment que pesa i cessa, esquerdat i estripat com un paper o un bloc, talment hauria de dir blog, però em forja els passos en un estany d'aigua i fang, o de fang i aigua, doncs és més sòlid que aigualit.

L'aigua flueix, i navega. Però l'aigua també colpeja, Les gotes de pluja en ocasions semblen carícies fredes, en altres moments la pròpia pluja convertida en riu et sacseja, entre roques, entre còdols, entre peixos de colors, herbes, branques i fang.

El mateix fang aigualit que t'ha cimentat en un estiu caloròs.

És cert que els estius són purs per la posició del sol, per la llarga del dia, per l'inifinitu de colors que podem gaudir, entre el ressol i els ulls semi-oberts o semi-tancats d'un halo semi-transparent entre un blau i verd que dia a dia es va tronant groguenc.

Per no parlar dels cossos semi-nus, que fan augmentar d'hormones o faromones, amb el carnal ésser, no per les curves d'un caminoners panxut sense samarreta, sinó per les insinuacions femenines que a vegades em perverteixen. Jo a diferencia de molts m'ho miro desde darrera uns vidres que no m'amaguen la meva mirada, i poso cara de pensador de Rodain.

A l'estiu tota cuca viu, tota cuca i tot ésser surt de casa, del cau... van a la platja, com si fossin esclaus del mar, s'agrupen al voltant d'aigues cloroficades com si fossin aigües sagrades, fins i tot travessen muntanyes, com si els abres no en tinguessin de calor.

L'estiu em dol, perquè he perdut el blanc, l'anorac i la solitud. Perquè arreu on vaig sempre hi ha algú, perquè les estrelles hi són menys estona i sobretot perquè a les nits no puc dormir pensant en tu.

Ullprens

2009-07-15T12:22:00.002+02:00

Ulls que ploren. Ulls que miren. Ulls que dormen.

Ulls.

Ulls que et busquen. Ulls cecs. Ulls malalts. Ulls clars. Ulls foscos.

Ulls que parlen.

Tu ullprens els meus ullverds.

Nits d'orient

2009-07-14T17:18:00.003+02:00

Les nits d'orient arriben a casa, arriben en forma d'imatges, des de les mans, els ulls, fins al cervell a l'hipotàlem. Con si estigués contusionat, amb un traumatisme encefàlic, un estat de inconsciència em portes a veure deesses Vietnamites explicant-me contes, ventres Hindús intentant seduir-me el pecat carnal, en aquesta al·lucinació ho acceptaria, i Xineses corrent descalces per sobre meu, com si tot jo fos la famosa muralla xinesa (o mongola).

També hi ha Tailendeses que semblen dones i que no sabria dir si o són o no, però ben mirat que importa, el menjar que fan és ben bo, de ben alimentat ho estaria sempre.

Nits orientals, que venen a casa i duen el que els peus encara no m'han apropat, però que estic convençut que ben aviat recercaré, uns anys al Tibet hauré de passar per retrobar el camí espiritual.

El fil de llum

2009-07-09T09:46:00.003+02:00

A vegades de res serveix planejar les coses, perquè tot sempre està subjecte als canvis, per tant quan una cosa funciona, gaudiu-ho. Quan no ho feu, no cal perdre el temps cercant culpables, tanmateix tots ho som. Abaixem els braços, i deixem que les espelmes apaguin la flama, tard o d'hora s'encendrà el nou foc.

A vegades fem una elecció, per tractar de rebre alegria i fugir d'aquesta planeta, però el nostra vol és desorbitat i no sabem on anirem. Aleshores també abaixem els braços, perquè es trenca aquell envàs perfecte que creiem ser, en algun moment ens tornarem a veure en algun mirall.

Els petits detalls que em donen vida, costen la meva suor. El fil de llum que segueixo.

Tot pesa

2009-07-06T12:32:00.005+02:00

La calor pesa.

La pell pesa.

La suor pesa més.

La carn, els ulls, les mans i els ossos pesen.

Els pensaments també pesen.

Les llàgrimes i els somriures, poc, però pesen.

Els records pesen.

La buidor, pesa.

El sexe, pesa.

L'amor, pesa, pesa i pesa.

L'única cosa que no pesa, sóc jo.

Marxarem. Marxareu. Marxaré. Has marxat.

2009-07-02T23:41:00.004+02:00

Marxarem, del lloc on som físicament en un instant donat per un circumstancies determinades, ara desconegudes, potser serà per plaer o per necessitat, sigui el que sigui dues realitats, una nova que descobrirem i una ja cansada que deixarem enrere.

Marxareu, de davant dels meus ulls com uns dibuixos animats, les pluja us desfarà en una barreja de tinta i aigua dolça, en ocasions salada, depenent de les ferides que tingueu al descobert i facin de salamandra sota el sol. Un full en blanc apareixerà després, per dibuixar nou traços.

Marxaré, amb ales mecàniques i mig despullat. A morir-me de gana però atipat de felicitat, sense aigua però amb sol, sense herba però amb terra. Allà on vaig no hi ha hores, sols gots de roms i aigües que va i venen. Potser trobaré algun ombra.

Has marxat, allà on les muntanyes serren el cel, on la posta de sol és d'un color més taronja i les cigales canten felices el seu vol. La música t'acompanya, de dia i de nit, en el llit i en la taula, però els meus records també són amb tu, les butxaques en duus plenes i de les mans se t'escapen.

Marxarem. Marxareu. Marxaré. Has marxat. Però sempre acabem tornat al lloc de partida.

És aquí?

2009-06-30T19:22:00.004+02:00

Si, és aquí on em crec assentat davant del mar de cel, sota la pluja d'estrelles que em retrobo amb el que sóc.

És aquí on els dies són nits i les nits són tardes paral·leles que passegen endiumenjades per passarel·les d'exhibicions romàntiques entre la posta de sol i la absencia de lluna. Executant un son que crec etern.

És aquí on fujo de les pors i em despullo del fracàs que fa pudor i ens espanta.

És aquí on cerco les desmesures i records palpables de l'ahir i l'ara.

Si, és aquí, passeu passeu...

Oncle

2009-06-21T22:44:00.004+02:00

Només fa dos dies que ho sóc però totes les sensacions que m'ha aportat, em tenen així perplex, intentant comprendre com es paeix tanta llum. Un instint de protecció, un amor innat, una il·lusió desfermada, i una observació cineasta. Em sento com si estigues amb un pitet assentat davant d'una gran pantalla de cine i no em volgués perdre cap detall de l'argument, com si tot fos impresindible i necessari.

Això si el protagonista el meu petit nebot, sang de la meva sang, l'aliança eterna que ens farà compartir aquest camí fins el final dels nostres dies.

Tot allò que som

2009-06-17T22:06:00.004+02:00

Hi ha un proverbi africà que diu:

"La pluja mulla les taques del lleopard, però no els hi treu".

Quina evidencia més gran no?

Però pensant, pensat tot la tarda, crec que ho entès. És una bona manera de dir que algunes coses que formen part de nosaltres: defectes, virtuts, dolor, alegries... No marxaran perquè si, sinó que sempre, passi el que passi restaran amb nosaltres.

Potser el que vol dir la frase, seria una cosa semblant a : " Cadascú ha d'aprendre a viure amb TOT allò que és."

Vesprada

2009-06-16T20:43:00.004+02:00

Vesprada viscuda des dels colors desmesurats d'un vell cinema, com un calidoscòpic paisatge. Un miratge de colors amb tons vermellosos, entre una aroma de llima i un estol de somriures, solcant la dansa de l'ullada a ritme de drama francès.

Pansir

2009-06-14T17:04:00.004+02:00

Perdut, em sentia fora, entremig d'un buit espacial, entre la recerca de la inseguretat dels mots. Queien i aprenen a sacsejar les ales, mirava avall i res em venia a la ment, buscava el meu lloc entre l'aigua i el vi. Això era el meu ahir.

Sento que tot m'arriba, i els mals oblido. I així es panseixen les pors, el que fa desglossar una part de l'historia que em guia, i em fa veure més clar allí on vull anar.

I així engego un viatge, deixant que els sentiments siguin el meu flux, tancant els ulls i mostrant tot el que sé per vèncer els imprevistos. M'obro a una lluita inesperada, i allibero el record que em consumeix en mig d'una transparència, i sento com negar l'abandonament fa minvar les meves pors.

Reflexes de llum sobre una gàbia, que la porta ha obert, dins m'ofegaven els dubtes, ara els meus anhels creen el millor dels les creacions possibles, una mirada plena de vida a un horitzó incert per descobrir.

Carta

2009-06-11T00:08:00.003+02:00

Estimada consciència:

Sóc la inconsciència, la teva veïna, la del fons del carrer raó... si, si la de ca l’oblit. M’adreço a tu, per comentar-te una seria d’aspectes que crec que són importants que tinguis en compte. Quan cau la nit i tanques la llum, després concilies el son ; un bon amic meu ; tanques els ulls. Resulta que fa uns dies que t’esbosso un somni, et dibuixo la part més oblidada de la teva vida. Aquella que llavors recordes en forma de flash-back mentre remenes el sucre en la llet, suques la magdalena i t’omples la boca de mil histories fascinats amb el dubte de saber si són o no reals.

Més que res t’escric per aclarir-t’ho, perquè fa dies que no deixes que el meu amic em vingui a buscar, per anar a dibuixar esbossos a l’altre banda de la ment. Resulta que com totes les histories són mig certes i mig falses, quan acluques els ulls, per dins comença un exili o un acte de clandestinitat, a la recerca de paraules o arguments que solucionin de forma enginyosa problemes conscients de la teva vida. Realment creus que m’haig de ficar a la vida dels altres, amb prou feina tinc fe dels meus actes.

Sols puc dir-te, en forma de eco llunyà, que el teu cor estarà bé mentre la teva part raonable no t’abandoni, mirem a mi, sense raó l’únic que faig es navegar moribund per la nit, sols m’entretinc fent dibuixos amb el meu amic, esperant que la llum màgica ens faci fora.

En el cas que et preguntessis – qui ets? on vas? – em sento obligat a dir-te que no tinc resposta per això, la meva màgia més negra és bruta i borrosa, això sols ho pots decidir tu, però el que si que puc dir-te és que escoltis el teu cor quan jo no pugui dibuixar, prometo no deixar-te sola en els moments difícils, tu no existiries sense mi, ni jo sense tu, però sota la redundància cap dels dos en com conscients.

Aprofito per agrair-te les vegades que m’has nombrat davant de altres persones, que tu també ets coneguda per aquí els parlo de tu sovint...

Una salutació cordial;

Inconsciència

Meandre

2009-06-09T14:30:00.003+02:00

No m'importa que el meu camí sigui un meandre, val més això que un camí recta i planer on un pot aturar-se a escoltar els altres, i els altres la majoria de vegades parlen d'ells mateixos. Jo en canvi em concentro amb tot el que no és, el que no és veu, el que m'amaga el curvat meandre, sols espero que les aigües desmesurades em dugui allà on ets tu.

Meitats

2009-06-05T00:21:00.004+02:00

Hi ha dies que la meitat del cos pensa una cosa, i l'altre meitat en pensa un altre. Dialoguen entre elles, i arriben a un acord. Passes el dia, amb calma i felicitat.

Cau la nit, aleshores notes les ferides com couen, la meitat del cos teu sap com planyar-les, l'altre meitat no pot suportar el dolor.

Així que un ull et plora i l'altre no.

La meitat de la desmesura és por, l'altre amor.

Chopin

2009-06-01T20:45:00.002+02:00

Les obres de Chopin, especialment les nocturnes, em fan mel a les orelles, però una mel que delecta tots els meus altres sentits, puc imaginar-me com una mà pren un llapis, i va dibuixant un arbre, amb llargues branques, i tot de fulles que es sacsegen, imagino que la música que em té absort, neix de l'arbre, la puc reseguir una i altre vegada per el tacte del tronc, fins a la textura semi-sedosa de la fulles.

Imagino també com els ulls guatien una quimera, unes escales que pujen i baixen cel enllà, el que impressiona de l'escala no són el número d'esglaons que hi ha sinó el contrast que hi ha entre cadascun d'ells, alguns són més llargs i altres més curts. Com si cada pas que fessim hagués estat mesurat en el temps.

També tasto i oloro, una fragancia romàntica entremig de tant tempesta, com si les emocions corressin per passadissos secrets entre mig dels vestits musicals que ha teixit tal geni.

Com deia el propi Chopin, amb la boca i no amb les mans, de forma encertada: " La vida és una inmensa disonancia."

L'opi del poble

2009-05-30T11:39:00.002+02:00

L'opi del poble ens distreu i ens droga, ens crear un món paral·lel, no és un món on sols vivim nosaltres, sinó que hi viuen la resta de persones que han assaborit aquest plaer.

La vida segueix malgrat el pas del temps sembla no passar, la lluna segueix el seu cicle, el riu es precipita i l'herba creix en el prat. Ells no poden gaudir de l'opi del poble. Ells sols poden viure.

Car ara em pregunto, jo que he assaborit l'opi, sense abandonar la realitat, és millor perdre's les nits estelades que a seguir amb delit les clemències esfèriques d'uns ésser que són tractats com Déus?

Que les nits són úniques, que el cel mai és igual, que les victòries també tenen forma d'estrelles i l'amor entre les persones no té forma de pilota de futbol.

És l'opi del poble el que ens distreu davant les grans coses.

Realitzant-me

2009-05-25T00:00:00.004+02:00

La paraula èxit, m'incomode. El terme s'ha pervertit, s'ha venalitzat a raó d'usar-lo de forma erronea. S'han desvinculat de forma aliena significants com el compromís, l'esforç, l'integritat, deixant pas a interpretancions no tan veritables.

Etimologicament, prové del mot llatí "exitus", que a la vegada vé del "exitere", que significa "sortida". Per tant de bones a primeres, podem avaluar que aquest mot sols el podem relacionar de forma veritable amb el final de la vida, fent aleshores una valoració exsistencial. Aleshores potser tenim la prespectiva adecuada per decidir amb què ens quedem, que no...

Enlloc de èxit, jo acostumo a fer ús del terme realització, que no és res més que concretar en allò que és real, d'una forma més amable, ferma, rigurosa i contundent.

Us parlo d'això perquè avui m'he adonat, que la realització és la nostra ànima, el nostre potencial, ens parla dels ostres assoliments interiors, per contra èxit, és ostentós i arrogant, fent referencia a la matèria.

Com deia Anaïs Nin: " No veiem les coses com sóm. Les veiem tal com som nosaltres."

Desmesura

2009-05-18T00:06:00.002+02:00

Fa dies que em perdo en la desmesura dels mots, la filosofia que hi ha entre línies, les imatges digitals, els silencis espirituals, les músiques astrals i els xotis tradicionals.

Fa dies que em descobreixo.

Dies fa que visc.

Desmesurada felicitat sento en la mesura dels sentits.

Il·lusió

2009-05-07T20:34:00.002+02:00

Les il·lusions han estes la tovallola i s'han tombat de cara al sol, estan plenes de vida, i no tenen els llavis ressecs de sal, són com poemes que afloren en l'aigua, entre nanufers i petals de flors, resegueixen el vaivé de la transparencia.

Entre aquestes il·lusions n'hi ha de velles i arrugades, que amb la força dels anys segueixen vives, també hi ha les que no saben nadar i sempre caminen en terra ferma, i les que saben volar.

Volen com una cortina de pluja, semblen una bufanda, perquè càlidament t'abracen i formen part de tu.

Al capvespre, la lluna repassa els sembrats, s'endu les il·lusions profanes i et lliure il·lusion verges, que són adobades dins el cor, com cucs de sedes, que quan hagin germinat, volaran amb els colors, cel enllà.

Il·lusions que acaricien, que semblen gel o foc rohent, il·lusions que ja són cendra, il·lusions que necesito cada dia per viure en el meu onatge.

Preocupació

2009-05-04T00:30:00.003+02:00

A vegades els dies emeten una mena de senyal que mai havia sentit o vist, és com si hagués estat cec a veure'l o fins i tot, puc sentir que la meva pròpia raó s'ha resistit al senyal.

Aquesta senyal ha caigut d'una llengua, com un degotall de saliva, sense previ avís, o simplement era un truc de màniga, per agafar-me desprevingut, aleshores algú m'ha preguntat: Tu creus en els àngels?

- No crec en el diable! - He respost de forma irònica, entre la sorpresa de la llengua caiguda i la pregunta rellevant.

Sempre he estat convençut que algunes coses mai canvien en mi, un món on tot dia a dia canvia, però segur que algunes coses romanen igual, la innocència, em fa que a vegades accepti tot la culpa, com quan recordes un odi que viu en el passat, l'acceptes sens més.

A vegades em pregunto si em coneixo realment, i sempre tinc la necessitat de qüestionar-me algunes coses, potser perquè camino sense ombra per la vida, com si volgués mostra la meva decepció, i m'hagués de demanar una disculpa, una que mai arriba i que mai espero.

Els àngels no existeixen, el nostre rostre fa evident moltes vegades el que sentim i avui tinc una preocupació.

Ich frage mich

2009-04-30T17:13:00.004+02:00

De la ment a la boca, cansat d'esperar milions d'hores he viscut esperançat per aquesta nova primavera. L'estació verge em canta amb unes flors belles, i les flors desprenen olors que més endavant ja no hi seran, com unes encantadores de serps, em tenen seduït.

Així que la ment fa una treva amb el diable, que em sedueix amb la mirada, enmig d'una posta de sol rosada, pins de color blau i dofins que salten entre muntanyes. Hi ha drogues que no cal comprar-les, el nostre cos ens la genera, sinó com denominar l'amor que ens fa veure unicors de fantasia i un cop acceptada l'idea, mor.

He despertat i he vingut fins aquí papallonejant una estona, he dansat una polca amb unes abelles, m'he divertit en l'autentic paradís, el que no té rei, on la bellesa és l'energia, allà on la terra canta. Ha calamarsa't en els meus peus, allò que encara em resta humà, sobre les mentides...

Al matí sempre esdevenen somnis a milers de quilometres de nosaltres i em pregunto perquè hem de viure aquí, no seria millor tancar els ulls i viure sempre dins nostre?

Aleshores m'autorespoc, "hi ha algú que hagi viscut tot el món..."

Primavera

2009-04-29T00:26:00.002+02:00

Comença la primavera de veritat, no ho dic per la pluja, ni ho dic per el sol entre núvols que càlidament escurça pantalons i samarretes.

Les meves ales ja surten, i començo a papallonejar d'estrella a estrella, en un vol plàcid i dolç. Com una llegenda, que cada primavera neix i vola a vol trencat deixant-se duu pel moment, reprenc el sons dels pianos que ploren, i les mels que degoten entre mots. L'estiu serà feixuc i calorós, per no el suficient per esquinçar-me, sols la tardor que farà les meves ales de colors caduques farà que les estrelles m'oblidin, i que com una llegenda em recordin tot l'hivern.

Comença la primavera, comencen els colors, comencen les cançons...

Llegint

2009-04-28T00:28:00.002+02:00

Avui llegia. I no he pogut estar-me sense quedar-me amb un fragment: "No sé on sóc però sé que sóc amb mi. No sé que és Déu, però sé que Déu sap que sóc. No sé que és el món, però sé que és meu. No sé quan valc, però sé no comparar-me. No sé que és l'amor, però sé que gaudeixo de la seva existència. No puc evitar els cops, però sé com resistir-los. No puc negar la viòlencia, però puc negar la crueltat. No puc canvia rel món, però puc canviar-me a mi mateix. No sé que faig, però sé el que em faig. No sé qui sóc, però sé que no sóc el que se sap."

A vegades tot una vida d'escriptura, alguns t'ho resumeixen amb quatre mots. Gràcies Alejandro Jodorowsky, perquè la veritat i la vida no són estàtiques, són noves i renovables.

Prosperitat

2009-04-26T00:59:00.002+02:00

Un home li va preguntar a un savi, que li mosstrés alguna llum que pogués afavorir la prosperitat de la seva família durant els propers anys. Una certesa que la família pogués apreciar durant generacions.

Aleshores en un gran full de paper, el savi va escriure: "el pare mor, el fill mor, el nét mor".

L'home es va enfadar quan va veure allò. "T'he demanat si podies escriure alguna cosa que aportés felicitat i prosperitat a la meva família. En canvi em dones una cosa per deprimir-me."

"Si el seu fill ha de morir abans que vostè", va dir el savi, " això elevaria el dolor insuportable en la seva família. Si el seu nét ha de morir abans que el seu fill. cosa que suposaria un gran dolor. Si la seva família desapareix, generació rere generació, en l'orde que he descrit, serà el curs natural de la vida. Aquesta és la veritable prosperitat"

L'home va se feliç amb la seva vida, perquè la major prosperitat que podia desitjar eren totes aquelles coses que ja tenia i que donava per suposades. La vida mateixa és la nostra felicitat.

Colorful

2009-04-26T00:42:00.002+02:00

Tot comença quan tanques el llibre dels contes. En aquesta ocasió no hi haurà bis. Unes mans a l'atzar comencen a sacsejar-te, tanques els ulls i a l'obrir-los apareixes davant d'una porta, mentre el sol es pon per la teva esquena.

Sé que puc acolorir el cel, com sé que puc ser gris.

La majoria som de colors davants els ulls dels altres, però la pantomima ens diu que al despertar, nosaltres sols som éssers vius que vivim en una boirina en l'interior del bagul dels records. La nostra vida és un drama camuflada dins una comèdia.

Miro cap endavant i entre el que es pot veure, distingeixo un teatre, al que també volen mort. Sé que puc acolorir l'escena, perquè en les comèdies nosaltres també podem morir.

Sant Jordi, gloriòs!

2009-04-23T09:06:00.002+02:00

Avui, és Sant Jordi, apart de ser patró nacional de Catalunya, també és Dia Mundial del Llibre, i ambdós coses em toquen de prop.

I que és un llibre? És el resultat, producte, objecte, canal, vehicle entre dues accions: la d'escriure i la de llegir. Així que m'agradaria centrar-me en aquestes dues accions i fer un petit homenatge a tots aquells que participen en alguna de les accions.

L'escriptura, és una de les accions que més m'ajuda a desenvolupar el meu intel·lecte, la meva persona. La capacitat de reflexió, concentració necessària em posa dins de reptes inimaginables, als quals jo haig de respondre amb una bona construcció i amb l'ús correcte dels mots. No és gens fàcil escriure el que pensem, si tenim en compte que pensem més ràpid que escrivim, així que escriure necesita temps, i sistemes d'autoregulació i autoconeixament.

La lectura, és un element essencial, sense lector no exsisteix el terme llibre. El lector es beneficiarà d'una serie d'aspectes que l'escriptor vol transmetre i sobre tot l'ajudarà a desconnectar de l'automatisme diari i primari: la ment racional.

L'escriptura i la lectura estan units per una mena de pont molt llarg, que en ocasions pot esdevindrà perillos, la fantasia. En l'escriptura hi ha fantasia, les dosis adecuades que combinat amb altres valors farà que el lector visqui en un nou món, una nova realitat.

Per part meva, ambdós accions m'han donat tant, que ja no sabria viure sense una de les dues, no en prefereixo cap, simplement vull les dues, necessito escriure el que interiorment em crea i m'alimenta la lectura, com una mena de feed back, que no puc retenir interiorment.

Sigui com sigui, gràcies a tots, als que escriviu i als que llegiu, perquè féu més gran el món, i l'univers, i que molts anys poguem seguir tenit llibres!

Aforisme

2009-04-22T00:05:00.000+02:00

Ànima, animus...

2009-04-21T17:59:00.002+02:00

Dia que passa i dia que crec més en que l'amor, ens l'han vengut, ens l'han idealitzat. L'amor no deixar de ser una motivació pel nostre cervell, un impuls de recompensa. El cervell, en funció de com esdevé la relació amorosa, uneix l'impuls a una serie d'emocions. La part frontal, és l'encarregada de recopilar dades, organitza i posa a la pràctica estratègies per fomentar la relació amorosa.

Jo he passat molt de temps en la foscor de la nit, reflexionant i comprenen que és l'amor. D'entrada com haig d'estimar, sinó sé el que és? Sinó sé veure més enllà de l'estat de drogoaddicció en el que et sotmet, sino se acceptar totes les fases per les que et condueix ( una relació mental, emocional i sexual), no sabré controlar la ressaca que deixa.

De ben segur que encara no ho sé tot, però crec que has d'actuar amb consciencia, identificant cada fase per la que esdevens i que res t'agafi de nou. Perquè un fracàs amorós té danys psicològics a nivells d'autoestima, aptituds socials, i plantejaments de futur...

Tot això, crec que passa perquè les emocions estan socialitzades, les persones som socioemocionals, és a dir, que a la més mínima deixem anar tot el nostre sentimentalisme humà, com si fóssim protagonistes d'un episodi Sheakspearear.

Conec poca gent que cregui en l'amor, molts encara avui em prenen per boig, consideren que l'amor es un fantasia, perquè se'ls ha mort el desig de viure i dediquen el seu dia a dia, a la subsistencia i no a la vivencia.

Em considero un romàntic, perquè temer a l'amor, és temer a la vida i aquells que temen a la vida ja estàn quasi morts.

Pa

2009-04-20T19:35:00.002+02:00

No puc més, no puc respirar, estic fart d'aquesta maleïda foscor. Malalt de tristesa, les llàgrimes m'ofeguen cada dia, per convertir-me en l'últim sopar.

Em retrobo i aleshores em perdó completament convençut que sóc un altre persona, per l'amor de Déu, haig de ser real, necessito contacte... necessito persones... Necessito tornar ser el fill de Déu i no un tros de pa.

Giro al voltant d'una taula, com una metàfora de la vida però mai aconsegueixo ser jo, el vi ha tornat a tacar-me en mort.

Joves

2009-04-17T12:36:00.002+02:00

Escolteu la meva ànima, tasteu la meva vida, la respiració es troba en un vaivé, gastant el temps perdut en l'espai, estic mort?

El cabal dels rius, flueixen a través de les meves mans i prenc de la meva pròpia vida els meus ulls condemnats. En el meu estomac hi ha gasos lacrimogen, i les llàgrimes ja flueixen per els meus ossos, i mica en mica veig com els somnis es tornen pedres.

Tinc tanta por, perquè sempre plorem en la solitud...

Tots morim tant joves, que arriba un dia que deixem de viure, i l'únic que fem és arrossegar-nos fins la tomba.

Si, tots morim tan joves.

Fal·làcia

2009-03-16T18:35:00.005+01:00

[De la Mà a la Boca]

Dia a dia i de la mà a la boca, estem donant la volta a un viciós ritual. Acostumant-nos a una nova espera, el que seran el decrets de la providència, per evitar desembocar nous residus.

Viure el dia a dia, significa viure de les mans fins a la boca, enfront la nova llum, deixant de banda alguns plans organitzats en el passat, perquè tot el que sentim canvia, i avui ja no em reflecteixo en un mirall, sinó que sóc com una esquerda que el mirall va esquinçant.

No puc pretendre sentir més que algú altre, sóc un ésser com qualsevol altre... i per molt que m'ho proposi, sempre sentiré igual, i sols puc centrar-me en el meu moment.

[Secret]

Només vull sentir el teu sospir al coll, cada dia sentir el teu alè, sentir la teva necessitat de romandre i que sàpigues quin és el meu nom. Saber quina cara faig, i que els pensaments que comparteixo siguin els teus secrets.

M'exposo a ser el teu secret, a ser una cura per la soledat, a paralitzar el que angoixa i reprimeix el teus sentits. Tots sabem que oblidar és impossible, però si que podem extreure, i ajudar a noves persones que no visquin el mateix dolor.

La vida és massa breu per esdevindre tan lluny de les llàgrimes.

Cor absolt

2009-03-15T21:09:00.002+01:00

Salveu-me. No vull caure, perquè a vegades sento que jo no en sé de mi, ni sento el que sentia abans, ressegueixo un nou camí. Tots aquests sentiments que van i venen, potser no siguin el que crec que són, crec que li podria trobar un nou sentit, un altre significat... però quin?

Una vegada més us demano que em salveu estrelles, no vull caure perquè els meus propòsits no són fàcils d'assolir. I sols sento la convicció de seguir intentant-ho, una vegada i un altre...

Cada vegada hi ha més preguntes, i cada vegada més difícils, preguntes ja amb respostes, neixen de nou, cercant una nova resposta. Neixen amb el record dels dies passats, donant vida a somnis, alguns realitzats, i les nits tornen a mi divagant entre oceans coneguts.

Salveu-me, salveu-me...

Pluja de mel

2009-03-09T18:23:00.003+01:00

Em llevo , escoltant caurà gotes de melmelada. Miro cel, replet d'estrelles, com ploriquegen dolçament.

M'ho miro arrupit, desitjant una nova oportunitat per restar entre llumetes, avui em sento sol en el meu propi planeta. Encoratjo una lluita precipitada i sacrificada, que em farà víctima de les meves pròpies circumstàncies. No m'imagineu amb un rostre pàl·lid i trist, sinó al contrari...

La pluja de mel m'ha omplert el cos d'il·lusions, de fe i d'esperança. El cor resta intacte, necessitat de tacte, per empendre el vol.

Aquesta setmana serà de rellevant importància, hauré de sortir a volar i seguir de nou a la meva estrella, que des de la llunyania la veig brillar.

En el nom de Déu

2009-03-04T11:09:00.002+01:00

Com és possible això? Perquè ell n'és l'escollit?

Un Sant ha pres el mal camí amb un ceptre i una pistola. Ha parat a reflexionar sobre el gran ésser poderós, per acabar deduint que s'ha de fer sagnar a la bestia.

Heu escoltat mai cap profeta, que digui: "Heu de matar en nom de Déu".

És una passió, que fa retrocedir la fe i fa créixer la violència, i tot en nom de Déu. És un camí recta, contundent en la seva salvació, matar els dèbils i eliminar una ètnia. Tot perquè quan s'estableixi el càstig diví, ell obtingui la salvació, sols ha d'obeir.

Mentides, eines de diable, escrits de sants disfressats destinats a dividir i enganyar-nos, esborrar les línies entre la virtut i el pecat, ells no poden decidir quan tot acaba i l'humanitat comença. En nom de Déu, centenars de creients s'auto proclamen Messies, per conduir la seva vida al servei de la mort.

En ocasions les creences religioses poden establir-se com obsessions fanàtiques, són revelacions divines que diuen:

"Els meus ulls han vist la glòria,
de la vinguda del Senyor
i han trepitjat la verema
on el raïm de l'ira s'emmagatzema,
s'ha deixat anar el fatídic llamp
de la seva terrible espasa,
la veritat s'ha de posar en marxa!

Glòria, Glòria, Aaaaleluia!"

Avui faig anys!

2009-03-04T10:58:00.004+01:00

Avui faig anys es veu, no sé quina conseqüència en pot ser l’evidencia, que no sigui la felicitat dels que m’estimen i que em fan arribar les seves mostres d’amor i felicitat, i el fet que a dins tens una sensació de revalida, com una mena d’anàlisi comparatiu del que eres fa un any i del que ets ara, i com les coses han pogut anar.

La veritat sigui dita, sempre he pensat i he cregut, que a mi no se m’ha de felicitar, l’únic que faig jo, al llarg dels anys, és viure. I en certa forma, no faig res que ningú no faci, encara que comprenc que això ajuda a seguir el camí que fas. Però sempre en aquest dia he felicitat a la mare, el seu gest si que té mèrit, em va donar vida en un dia com avui, després del patiment i dolor d’un part... M’ha educat durant anys amb l’ajuda del pare, la Susagna i l’àvia. I avui, se’ls ha felicita a ells també, per haver aconseguit que hagi tingut 27 anys d’amor i èxit en la vida.

Aquest aniversari a més és especial, tant per el que he viscut personalment, de forma interior, com per el que la demanda externa m’ha dut a viure. Ha estat un any dur, ple de circumstancies inesperades, de dolor al cor, de llàgrimes i sofriment, però sobretot de decisió. He donat tot el meu amor i he acompanyat a una mare que ha passat pel seu moment més difícil, a una àvia que li costa veure la llum de la vida, a un pare que es va desplomar de tant patiment i a una germana que ha hagut de lluitar contra anhels i injustícies per assolir el seu desig més pòstum. I veure que tu pots posar la llavor i adobar aquest amor perquè totes aquestes persones pugui avui viure i estar al meu costat, no té preu... aleshores és quan penses: - no sé si he estat a l’altura de les circumstancies, però estic satisfet de qui sóc! -

I no sols això, insisteixo, milers de coses que he viscut al llarg de 365 dies... i 365 nits... Tot suma, i tot et fa aprendre i tot et fa créixer...

No vull deixar de créixer, per tant ja puc anar fent anys, que a dintre encara tinc la sensació de ser un nen, amb una il·lusió infinita per aprendre, i això està assegurat mentre hi hagi persones al meu costat que em cuiden i m’estimen com ho feu vosaltres.

Per molts anys!

L'ànima

2009-03-02T14:47:00.004+01:00

Benvolgut Mirall,
m'alegra poder saludar de nou el meu amic. He estat un temps a la recerca del meu jo, per començar a curar aquesta ferida de abnegació.

Volia dir-li que s'enfronten a mi a totes les pors, he de començar a prepara tot el camí. Vostè com jo ha estat cec, com aquell qui viu una mentida d'una manera freda, en l'existència del temps, i ha arribat l'hora de mirar alguns problemes sense ulls de nen.

No vull sentir el teu cos trencat, ni haver-te d'agitar per definir la imatge... sols vull curar la teva consciencia, i deixar que la teva ànima morir en llibertat.

Vas néixer el en el si d'un món, en una llar plena d'amor, en un família que et bombeja sang, donant-te sempre l'oportunitat de pensar amb llibertat i ser lliure. Però sempre existeix de petit: la possessió, l'obsessió, l'egoisme... aquest joc infantil que alguns els dura tot la vida, i que és venjatiu en ressentiment. Un dia reps tota la culpa, ets sents culpable de tot i comences a viure una vida en decadència. Així sense pensar en les conseqüències corres ple de poder i fora de control, lluites pel crèdit que un dia vas perdre, ningú no et pot dir que fer, és una decisió més en la teva vida.

I aleshores fas una reflexió de vida a quilometres de distancia d'on és el teu cos, una aflicció desesperada s'executa per evitar extraviar-te.

Per això he vingut amic, per ajudar-te, per evitar aquesta tortura, per deixar que el teu ego voli i no deixar-te passar per això tot sol, ets sents tan desesperat.

Creu-me sempre trobaràs la teva pau en la ment, i t'obriràs a l'honestedat... No pots deixar que una imatge configuri el que ets.

Si, sóc jo

2009-03-01T14:58:00.003+01:00

La hipòtesi del saber i estar en l'instant temporal present inquieta a més d'un. No sabria dir si és per una qüestió de no saber estar o de no saber transcriure, però molts avui volen sentir-se guanyadors. Aquesta lluita personal, no és un qüestió de vida, sinó el dret a aprendre i perdre el que som.

El temps acaba demostrant, per sobre la nostra raó que s'ha de llegir entre línies, i que estar clarament definit i no hem de perdre mai de vista tot allò en el què creiem.

I així que deixem de veure les coses de forma exterior, de sentir-nos desvalguts perquè algú o alguna cosa és més atractiu o atractiva, però mirar a través de la finestra i observar realment comés l'exterior.

La justificació de tot plegat sols duu a un desafiament, i no ens hem de enfrontar amb nosaltres mateixos perquè l'exterior faci de corco a la nostre autoestima, sinó que hem de blindar el que som, i per això jo t'estenc la mà, a la teva demanda dubtosa.

Com sóc?

Encara corro costa amunt, crec que la pujada mai acaba i l'únic que fem és enfortir els músculs, incloent el cor, a tant esforç. A vegades també tinc la sensació que nedo contra el mar, i em pregunto on és la meva ànima? És intocable, la meva ànima és el que fa treure forces per seguir creient en tot el que crec dia si i dia també.

Per aquells que encara no ho entenen, entre paraules em trobaràs, perquè si, sóc jo.

L'art d'estimar

2008-11-04T13:12:00.003+01:00

Fa dies que no escrivia, no us vull enganyar, però la veritat és que per mi també és tardor, no em cauen les fulles però començo a sentir fred al cos. És època de pluja, aquest líquid cristal•lí ple de vida, farà que prengui més volum per esperar la nova primavera. Ara sols puc aprendre, reflexionar, meditar, observar... Una de les eines que tinc per fer això és llegir. L’altre dia, una bona amistat, em va recomanar un llibre i me’l va deixar, “El arte de amar” de Erich Fromm.

Aquest llibre ha estat un alliçonament. L’he gaudit mot a mot i m’ha fet aprendre i comprendre que significa estimar i que significar ser estimat. Pensareu que tal vegada, ja hauria de saber-ho tot això, però ara estic més convençut que la gran majoria dels mortals no en tenim ni idea del que significa estimar, i ho associem altres idees o emocions que no tenen res a veure amb això. La majoria de la gent creu que l’amor és una sensació plaent, i l’autor considera, crec que amb gran encert, que l’amor requereix coneixement i esforç. La majoria de nosaltres caiem en l’error de suposar que no hem d’aprendre res en l’amor, i aquest fet es deu especialment a varis motius: considerar que el problema de l’amor consisteix en ser estimat i no en estimar, valorar aspectes com l’èxit, la riquesa, tenir poder, ésser atractius, en definitiva una barreja de popularitat i sex-appeal; el fet de creure que estimar és fàcil i el difícil és trobar a qui estimar, suposar que el problema de l’amor és com el d’un objecta i no el d’una facultat, la confusió entre la fase inicial “enamorar-se” i el seguir enamorat quan l’altre persona ja no és desconeguda i es perd el halo del misteri inicial.

El llibre m’ha servit per estructurar arguments que ja tenia en aquest tema, per vincular aspectes que no tenia relacionats, per visionar les coses d’un altre manera, però sobretot per aprendre.

L’amor és un art i tot art, necessita un procés d’aprenentatge, tan en el teòric com en els aspectes pràctics.

Somriu

2008-10-01T14:05:00.005+02:00

És increïble el poder que desprèn un somrís, les portes que obre i la relació directa que té amb l’èxit amb tot el que és positiu. I al contrari del que sembla ens hem convertit en un mena d’ésser seriós i tancat. Si observes la majoria de la gent que camina per el carrer, camina amb el rostre replet de serietat. La vida ha deixat de ser una camí de diversió i s’han convertit en un compromís de treball, una hipoteca per l’ànima.

I generalment enlloc de cridar-nos l’atenció una persona seria, en atrau el fet que una persona somrigui. Fins i tot, hi ha gent que hi treu credibilitat.

En moments del meu dia a dia, em dedico a observar, intento analitzar el que percebo de la gent, aprecio tantes tensions, objectius, problemes... que la gent s’ha oblidat de somriure. I per mi això té mes gravetat del que aparenta, perquè una persona que no somriu està provocant una pluja de insatisfacció a dins del seu cos i cor. No cal evocar-se a l’informació, o als sempre recents estudis que demostren que una bona salut psíquica, un bon estat d’humor ens ajuda a tenir una bona salut física, tots sabem de casos en que algú ha afrontat greus malalties, o fases complicades de la vida, amb un somrís constant. Tots sabem que essent positius les coses són menys fosques o menys complicades i segueixo sense entendre perquè ens resistim a voler somriure dia a dia.

Així que si tens un dia gris, et recomano que miris qualsevol de les pel·lícules de Woody Allen, o surts a passejar una estona, troba’t a tu mateix. Potser fins i tot en allò més absurd, trobaràs el teu somriure.

Mira el cel i somriu, troba la guspira que encendrà el foc.

Filosofia o felicitat

2008-09-13T17:56:00.002+02:00

S'han acabat les vacances i és hora de començar a purgar l'ànima, el que viscut darrerament m'ha fet més ric i més pobre, però sobretot m'ha fet més home, perquè he caminat 10 passes més cap al meu cor i infinites passes més cap al vostre cor. Us preguntareu com és possible que caminis a ambdues direccions, és fàcil, amb la filosofia de la felicitat o el que és el mateix però vist d'un altre manera, amb la felicitat de la filosofia. Us diré tot el que he fet i tot el que seguiré fent i jo us enciso a que practiqueu:

Estima, respira, viu... Observa cada posta de sol. Genera pau i entusiasme. Somriu. No neguis el que no entens. Sigues natural. No especulis. Viu sense rellotge. No siguis possessiu. Pinta un quadre. Aprèn a ser jardiner. Busca el teu destí. Sedueix. Brilla amb llum pròpia. No t'identifiquis, tan sols ets un viatger. Guarda els secrets. Sigues sempre un nen. Cultiva l'esperit i cuida el cos. Estigues atent i receptiu. No critiquis. Confia en tu, purifica't. Mata la rutina i canvia de rumb. Saps qui ets?

Emociona't. No et preocupis. Perfuma't. Venç la tristesa. No divideixis. Sorprèn. Viu el present. Salta fora de les masses i no busquis seguretat. Seu sota d'un arbre. Seu amb el silenci. Enamora't. No et reprimeixis. Mira els ulls. Observa el cel. Tanca els ulls i busca allò místic. Segueix la intuïció. Escriu un poema. Fes un regal. No carreguis el passat. Cultiva la telepatia. Juga a la vida i deixa't anar. Sent la teva ànima... Il.lumina't!

Concentrat a donar: perquè tots rebem.

Tancat per vacances

2008-07-30T12:33:00.002+02:00

No és que no tingui ganes d'escriure, segurament el període vacacional és el moment adequat per escriure i rescriure el moment, les sensacions... Gaudim de la il·limitació del temps per configurar el temps a mode de paraules, i expressarant de forma sincera el que has acomulat la resta de l'any.

Jo mai enfaig de vacances i menys en el que suposa escriure. Escriure per mi és vida, és seguir esdevenint, seguir dibuixant-me ratlla a ratlla, mot a mot... però sense exigencies, sense obligacions, gaudint de la serenitat que m'ofereix la reflexió en un silenci que anirà precedit de paraules.

Si tanco per vacances és perquè vull dedicar tots els meus sentits a un treball de comunicació i intertuació humana, prendre nota, a puny i lletra, per més endavant tenir milers i milers d'histories, refelxions i pensaments per compartir amb tots vosaltres. No patiu, us deixo un bon grapat de textos per llegir, i ja sabeu que si em doneu la vostra opinió, jo puc aprendre més, aquesta és la grandesa de la literatura.

Ens veiem ben aviat.

Emulant a Humphrey Bogart

2008-07-17T21:32:00.003+02:00

Acció!

Tot sembla ser com un escena de una pel·lícula, un sol que cau al final del carrer i una noia que gira a la cantonada. La segueixo amb la mirada, s'acaba d'acomiadar, hem anat a fer una volta.

Mentre passejàvem vora riu, varem pescar records d'infantesa que feien aquella tarda d'estiu més assolellada del que era, jo parlava i ella escoltava, no podia evitar mirar amb un pla detall, aquells ulls tan immensos que tenia. També escoltava en un pla general, aquell somrís tan tímid que tenia, era sentir aquell subtil missatge, perquè els meus ulls deixessin de mirar-li els ulls i resseguis el somrís.

Els extres que hi havia assentat als bancs, que passaven corrents o passejant, també és quedaven mirant, com si denotessin que nosaltres érem les estrelles de la nostra pròpia historia, una historia que era compartida.

El guió que varem interpretar només donava peu a seguir caminant, i seguir recordant, no importava fins on arribaven els nostres passos, entre ella i jo, hi havia la mateixa distancia en tot moment.

Quan va girar la cantonada, em vaig quedar palplantat recordant aquell petó a la galta, el somrís i la seva última paraula: Fins aviat!

No vaig gosar cridar-la. No vaig gosar dir-li res del que pensava, ni sentia. Ella ja ho sabia.

Vaig gira cua i vaig marxar cap al cotxe, tocant-me la cara amb la mà, vaig dir-me: "Si he arribat fins aquí, la caiguda serà més dolorosa. Però per sentir dolor primer haig de caure. Perquè si el teu cap diu una cosa i la vida un altre, el cap és el que perd"

Talleu! És bona!

Curar i sagnar

2008-07-05T22:16:00.003+02:00

Diuen que les llàgrimes van al riu, i retornen al teus ulls des del cel, mentre el temps em marxa i marxa, no tornarà, el meu cor es curarà.

La terra gira, i el sol sempre sembla quiet i calent, encara que tot és mentida, el meu cor tornarà a sagnar.

Ningú sap perquè un dia l'amor es mor, i ningú sap perquè l'amor neix un dia, ningú neix sabent, perquè morir també és néixer. Així quan tot es refredi tot tornarà a començar, el meu cor es curarà.

Tornaré a esperançar-me, per després desesperar-me. I quan menys ho esperis, el meu cor tornarà a sagnar. Es curarà. Sagnarà i es curarà.

Totes les hores, totes les llàgrimes de suor, correran més enllà de l'espectre visible, prendran el dolor i l'odi, i s'evaporàn amb la flama del cor, potser així un dia fugirà de mi, per dissipar-se en forma de senyals de fum, buscant un cel, en algun món, on hi hagi un estrella capaç de llegir que el meu cor és curarà.

Oscar Wilde

2008-06-28T12:38:00.004+02:00

Oscar Wilde, ésser que segueixo amb un certa empatia en cadascuna de les obres. A vegades penso, sento i em crec que té molt de mi, en les seves paraules, en els seus pensaments. El comprenc no com un referent sinó com si fos el meu propi pare, o sense intentar buscar identificatius parentals, com si fos la meva pròpia sang.

Personatges que van existir fa molts anys i que han estat premiats amb el record immortal, no importa el que siguis sinó el que fas, no importa que et premin en vida, sinó que puguis seguir viu segles i segles. Permeteu retre un petit homenatge a aquest esplèndid dramaturg amb unes paraules seves però que jo he intentat construir de forma diferent:

" A vegades podem passar-nos anys sense viure, i de sobte tota la nostra vida es concentra en un sol instant, perquè l’ésser ha estat fet per estimar a qualsevol, mentre que tendim a pensar que una dona ha estat feta per ser estimada i no per ser compresa, però no us deixaré de parlar mentre deixeu d’escoltar-me, m’agrada escoltar-me a mi mateix, és un dels meus grans plaers. Sovint mantinc llargues converses amb mi mateix, i sóc tan intel·ligent que no entenc ni una paraula del que dic. L’únic avantatge de jugar a aquest joc, és la de jugar amb foc, un aprèn a no cremar-se.

Si algú de vosaltres realment vol saber com és una dona, no l’escolteu, sols observeu-la, mireu-la... Perquè les preguntes mai seran indiscretes, però si que ho seran les respostes.

Tothom hauria d’estar sempre enamorat, per això no hauríem de casar-nos. El menys freqüent en aquest món, és viure, la majoria de les persones existeixen tan sols. "

Wilde va posar en practica el que és coneix l’art per l’art, la vida per la vida, l’amor per l’amor...

Res justifica res, només les ganes, inquietuds que tenim de conèixer i trepitjar noves terres, i nous terrenys, noves experiències en el nostre estat més pur.

La bellesa sempre és superior al geni, fins i tot a tu, Oscar Wilde.

Em dic Tic tac

2008-06-23T00:15:00.003+02:00

Jo no visc en el temps, jo sóc temps. Jo sóc en un mateix punt el passat, el present i el futur de mi mateix, l'evolució continua d'un ésser, dins de el gran llibre de la vida, doncs jo en tinc molts llibres. Dels llibres que tinc i no he llegit, alguns sé de que parlen, motiu pel qual deixo de llegir-los, però sigui com sigui el que és segur, és que si mai m'haig d'endur un llibre amb mi en la tòpica illa deserta, us asseguro que no en penso agafar cap, prefereixo marxar amb les mans a la butxaca i el cap ple d'idees noves, com que vaig sobrat de temps.

Alguns em jutgen i ho fan d'una manera inhumana, penetren dins la meva consciencia com si no en tinguessin prou amb la seva consciencia. Vivim en el temps per aprendre a diferenciar les coses, el que ens envolta, i donar valor a les coses que realment ho mereixen. I jutjar es fa de la mateixa que a la vida en general, ho hem de fer segons el seu grau d'importància.

El temps que porto viscut de mi mateix, he estat temporades ple de buidor, perquè l'únic que feia era menjar-me el buit. Ara he aprés a sentir esperança, no al futur, sinó a allò que és invisible, que no existeix, allò que encara està per venir. La fe és una realitat optimista, és creure en alguna cosa real per seguir sentit aquesta dosi d'esperança, i com que vaig sobrat de temps, m'he fet ateu.

No em mireu així, l'únic que intento dir és que em sento proper al Budisme, que és una mena de ateisme religiós. És per això que encara tinc fe, pel que encara tinc esperança, pel que encara tinc temps...

Perquè si em preguntes: perquè t'estimo?

No dubtaré ni un segon en contestar-te, que l'amor que jo et regalo no té perquè, sinó que és espontani.

Volia dir!?

2008-06-13T16:54:00.003+02:00

No sé que ho fa que els ésser sempre tenim una necessitat imperiosa de dir alguna cosa, encara que sigui un ximpleria! Tan fa si som tímids o no, a vegades tenim una necessitat impulsiva a xerrar, sentim inquietud davant del silenci i ens obliguem a dir alguna cosa, tot sigui per trencar el gel...

El primer que hauríem de fer és ser conscients del que diem i dir només allò que val la pena, escollir bé les paraules i sobretot perquè transmetin bé el missatge que volem donar. A vegades parlem per fer notar la nostra presència, com una manera de dir: " Existeixo, sabeu?"

Les paraules marquen el que som als altres, però en realitat el que fan és donar una imatge molt pobra del que som. Perquè parlem per parlar, per ficar cullerada, per aparentar que sabem més de què va, que en tenim una opinió argumentada, demostrem el nostre ego i el nostre posicionament respecte l'irreflexió.

Parlem per demostrar, en canvi hauríem de parlar per expressar, donar fruit a la reflexió, expressa calma, control, intel·ligència emocional i domini personal.

Estaré d'acord que les paraules són una eina poderosa per accedir a coneixements més profunds que ens parlen de la persona, de com és, com se sent... Però el silenci dona peu a l'observació i a l'escolta, permet veure molt més enllà del propi significat de les paraules. Els gestos i l'expressions també parlen, el to de la nostra veu, la potència, el ritme, la fermesa... Tot diu coses de nosaltres.

Però no ens confonguem i caiguem en l'error d'anar a l'extrem contrari. No és tracta de no parlar, es tracta de ser conscients que quan ho fem som com un llibre obert, interpretable per qualsevol que sàpiga llegir.

Ja ho deia Hemingway, les persones triguem tres anys a parlar i cinquanta a callar.

Cercles

2008-06-11T16:55:00.002+02:00

No penso que sigui temps de respirar de forma fàcil, imaginem i resolguem. El camí és clar si s'està preparat, i ara és voluntari seguir-lo, demà potser ja no ho serà. Tot s'alenteix i sembla que tot em salvi.

Les escletxes més petites s'intensifiquen, fan penetra més llum per després més tard dibuixar cercles amb una forma de mentida. Potser no sigui lentitud, i el que succeïx és el contrari, que tot passa ben de pressa, i no et puc mentir.

Potser si tot es pauses, podria veure qui em menteix, i veure quines mentides es descomponen en altres fàl·lacies. Quan n'aprendrem?

Sento una paüra que s'intensifica i abans que ho sàpigues vull plantar cercles a les parets, deixar-los créixer, observar-los i finalment tancar-los.

Eco

2008-06-05T22:33:00.003+02:00

Paraules, paraules, paraules... que van i venen, retornen reflectides per les parets impenetrables de la oïda. Mirades, que intenten construïr, destruccions de murs transparents on penetrar l'eco, eco, eco... llunyà de la meva veu. La meva persona arribar a tu i em retorna.

ECO, Eco, Eco, ec, e...

Em sents? sents?

Mirades que veuen la seqüència del moviment, unes mans semi difuses que dibuixen en l'aire colors i textures on retenir els sentits, com una capa encrostada al cos. Ens arrenquem les crostes salades, dels impactes de les paraules, paraules, paraules...

Em sento sol i algú em parla, és l'eco de la teva veu, em sento sol i jo mateix m'acompanyo.

Inopotú

2008-06-01T15:14:00.003+02:00

Aquell missatge mal interpretat, aquell consell que no vaig escoltar o potser el fet que el meu cos va dir-me alguna cosa que no havia sentit mai. I com que no ho sabia, ho he aprés ràpid, la vida no para, no espera i de cop tot s'evapora.

Jo sols busco un rumb, un flux de llum que em faci de guia, i sense voler-lo trobar, el vaig sentir. I ara arriben els dies d'estendre les veles, el vel semitransparent que cobreix els meus ulls del flux de llum, i qui sap quan és el moment de dir ara... encara que tot al teu volant cridi: SENSE POR!

El desig només segueix el curs paral·lel, i l'amor no és una via sinó una xarxa, dies plens d'amor i solitud...

Hi ha tantes inoportunes que no esperem, que després ens donem compte que allò inesperat és realment el que necessitem.

Palpar

2008-05-26T20:56:00.003+02:00

La fredor sempre s'interposa entre tu i jo, i estic força segur que quan més ho veig, més ho sento. Potser la sensibilitat no és una qüestió de sentir, sinó de sumar sentits. O simplement de creure que sents. O que no ho sents...

Però sigui el que sigui, no vull que això pari.

Llegeixo la meva fortuna i no puc saber si sempre estaré aquí, o tu allà, suggerint que no marxis o si vols que em quedi, tu i jo sabem el que em preocupa.

Expliquem perquè encara ho sento. Perquè encara sento que tot això hauria de ser bo, com si fos un olor dolça que ambarina els meus pulmons. Perquè haig d'esborrar de la meva vida un color?

On ets, que no et veig?

Nàufrag

2008-05-26T18:28:00.004+02:00

No ho sé. Tinc la sensació que a vegades el que volem, els qui estimem, estan en una caiguda lliure entremig de les meves paraules. Sempre enganyem, a nosaltres o als altres, hi ha ocasions que no ho fem, però ho acabarem fent, perquè n'és la reacció del moment.

A vegades res és equivalent, i més d'un seguirà fora amb els ulls tancats abans de que naufragi amb les meves misèries. No serà perquè no tenim temps, els estats d'humor es prenen i s'esborren. He estat pintant de negre, i ja n'hi ha prou de patir, vull seguir guanyant segons plens d'amor al costat dels que m'estimo, seguir alçant la veu en to d'esperança.

Ara em toca escollir, mentre caic lentament i canto una melodia que cantaré sempre més.

Cec d'orella

2008-05-23T13:27:00.003+02:00

Sempre he sentit molta inquietud, respecte la ceguesa. Les persones amb un disminució o una nul·lesa visual els he considerat privilegiats sensorials en tots els altres sentits, de ben segur ells ens consideren privilegiats a nosaltres.

Però el privilegi real estar en ser sensorial, indiferentment del desenvolupament que tenen els sentits. Poder sentir tot el que el nostre cos expressa i ens comunica és realment vital, l'estimulació que sent davant de les paraules, la llum, les persones... sense cap contacte físic, tan sols estimulat per un brot d'energia.

Mirar o observar no és tant un exercici d'utilitzar els ulls per identificar tots d'objectes, persones, elements que tenim davant dels morros, sinó que a vegades és tancar els ulls, i visualitzar les coses que succeïxen dins nostre. Estem plens d'energia que ve i va, que es transforma i es canalitza...

Algú sap per on entra l'energia dins seu? O com marxar aquesta energia? Algú s'ha preguntat mai si les paraules o el pensament, realment neixen en el cap, o es passegen per dins nostre patint un evolució?

A vegades no està tant en veure quines són les nostres limitacions, sinó en quins són els nostres punts forts, i aprendre això és la lliçó de la nostra vida, tardarem anys a ser conscients que de tot plegat, però mentre estant invertiré el temps, els dies, els passos, a escoltar-me i mirar-me una mica amb els ulls tancats, l'orella sorda... Perquè el cos no ens menteix!

Egoisme

2008-05-09T14:35:00.006+02:00

Egoistes som. Tots. No hi ha ningú que en sigui l’excepció, i qui pensi que no ho és, de ben segur és qui ho és més. El mecanisme d’autodefensa amb el que ens han programat ens fa comprendre que ser egoista és dolent, però realment que és dolent i que és bo?

Ser egoista és pensar en un mateix, i pensar en un mateix, és pensar en les coses que vols, que necessites, que sents, que vius, que penses... i és un procés normal trobar incompatibilitat de pensament, de necessitats, de sentiments i d’emocions respecte els altres, aleshores frustrats, alguns de nosaltres intentem comprendre la realitat, el posicionament de l’altre, i això fa transformar la nostra percepció i els nostres arguments.

Com que hi ha un canvi, una transformació, diem que som egoistes, que el pensament anterior és més immadur que el posterior, acceptem les diferencies entre pensaments, entre persones, amb actes bons i actes dolents, i això no funciona així.

Tot ve per la moral de cadascú, jo valoraré dins meu, amb emocions i sentiments si obro amb respecte, davant meu i els altres, ho valoraré amb les actituds que prenen els altres respecte la meves obres, però el més important és que fem i perquè ho fem... D’alguna manera ho fem per egoisme, perquè sinó fóssim egoistes no seriem res, absolutament res...

Així la propera vegada que hageu de fer una cosa, pareu-vos un moment i pregunteu-vos... Perquè ho faig?

Viatge

2008-05-07T23:07:00.003+02:00

Viatjo en un vol espiritual escoltant el teus versos més romàntics, una mirada que no s'oblida, deixant que la teva veu em regali el millor de tu. Em vas donar el teu somriure en forma de somnífer per recordar-te bonica i així assecar-me la set lluny de les llàgrimes.

No recordo fins a quin punt vaig néixer per tenir tot això, ni sé tot l'amor que puc a les mans.

Res ajuda a passa pagines, ni les llàgrimes i tot per obtenir el teu somriure brillant, donem pau i donem guerra, omplen les hores de foscor i omple de boca d'aigua que fan que les hores siguin més lúcides.

Discontinuïtat

2008-05-07T22:48:00.003+02:00

Vaig espantar tots els malsons que volaven damunt meu com corbs covards afamats, mentre llençava amb mi tot de caixes buides que explicaven a les escombraries qui era. Vaig intentar reorganitza el meu interior més de cent vegades, però l'ordre de les coses no deixaven mai de dir que alguna cosa no quadrava.

Un ampolla de vi picada va fer-me passar una nit diferent, ni borratxo, ni seré... més aviat vomitiu, i tot perquè només volia ser capaç d'oblidar-te, només perquè volia seguir estimant-te, i t'havia promès no fallar-te.

I que millor, podria esperar?

Vaig aconseguir asseurem davant d'un televisió que sols emetia un imatge negre, i això és justament l'única cosa que vull veure. L'amor no resta en els objectes, ni resta en el temps, es guarda dins i a dins segueix fins sempre. Tota l'il·lusió que tenia per coneixe't i ara... ara tot el que m'envolta deixar de ser significatiu, tot resta en la memòria, i el cor va apretant fort les dents, mentre escolto un silenci, que és el so més fort i desagradable que mai he sentit, en el mateix moment aconsegueixo escriure't una nota que ara no recordo per culpa del vi. El temps primer ens troba i després en separa... el temps... tot serà culpa del temps?

I representa que totes aquestes haurien de fer-me feliç.

Els animals del bosc

2008-05-06T23:08:00.004+02:00

Fa uns dies vaig llegir un conte, que em va fer pensar força. De fet acostumo a pensar a plantejar-me moltes coses sempre que llegeixo o em diuen coses, en tot sempre hi ha alguna cosa que et fa donar voltes i aprendre quelcom.

A vegades és una paraula, a vegades el significat, a vegades tot en el seu complert, d'altres és un color o una mirada, però sempre hi ha quelcom a extreure.

Perdoneu que no l'escrigui en la seva totalitat però sols pretenc transmetre l'idea, el conte deia així:

" Un gran senyor del bosc, un dia va reunir un animal de cada especie, i els va demanar un per un , que volien ser.

Així que li preguntà a l'elefant, tu que vols ser? I l'elefant va dir, jo vull ser formiga.

El goril·la volia ser cocodril, i el cocodril volia ser salmó. La puça volia ser gos, i el gos volia ser llangardaix. I així un per un van anar responent. I finalment li va toca el torn a l'home.

El gran senyor li va preguntar a l'home, tu que vols ser? I la home va respondre, jo vull ser feliç!"

No hem de voler ser res més del que som, perquè nosaltres som únics. Val la pena somriure i plorar, perquè darrera de cada somriure i cada llàgrima, hi ha una espurna de felicitat!

Jo com aquell home no vull ser res físic, tansols vull ser tot el que la llum també pot arribar a ser.

Reborn

2008-05-06T22:47:00.003+02:00

Quan els dies són només el pas d'una busca del rellotge, que alenteix l'atzar en forma de moments únics a dins la nostra ullada, és quan tanco els ulls amb el parpelleig de la comoditat del món, i aleshores premo amb força les mans i les dents, per començar a lluitar per aquelles que em fan sentir viu.

Lluitar per les coses que crec i per les persones que estimo, lluitar per cada un dels passos, no importa la duresa dels cops quan impacten contra el meu cos esgotat, la llum de la vida és prou plena com assentar-me a plorar.

Vull dir-te que el camí de l'estrelles és infinit i que ahir, va ser avui i avui serà demà... i així sense voler-ho, sense creure-ho, canviem d'instant de lloc, de ser... tot es transformar per assolir quelcom més bo o més dolent però res, segueix igual...

Lluitaré per un món millor, per això us desitjo un dolç bes... us farà falta quan la foscor ombregi la teva ullada.

Somriu quan vulguis i plora quan ho necessitis!

Un llarg camí ens espera, el tens en les teves mans.

Pètals de Rosa

2008-04-22T19:55:00.003+02:00

La diada, el dia que es proclama l'amor nacional en les meves terres estimades.

Mentre desfullo margarides sota la llum de les estrelles, per veure com els pètals es transformen en precioses roses blanques que omplen les meves butxaques de paraules dolces i amables.

El dia que no regalaries una única rosa, sinó infinites, una per cada ésser d'aquest planeta, per què tots mereixem sentir que algú ens estima per sentir-nos forts i valents, per no tenir por i somriure a la vida.

Llibres que proclamen la tasca meva i de tants companys que prenem la ploma per escriure la trascendencia dels mots al traspassar el nostre cervell acuriassat que mescla la vida, amb la poesia i el pensament.

Diada d'amors nous, amors desconeguts i amors perduts.

Diada que serveix per quedar-me amb les espines i regalar-te el perfum de la més bella flor, perquè els pètals de la rosa desfullada flotaran sobre l'aigua que trepitgem.

Morir per fer-ho bé

2008-04-19T00:32:00.003+02:00

Sabeu, ara comprenc més que mai quina és immensitat real del petit espai que anomenem amor. Que significa viure i morir per qui estimes, encara que després arriba de nou la seva mirada i et desfàs una vegada més.

Ara comprenc que l'únic que pot transformar en aquesta vida, és el temps.

Perquè l'únic que faig dia rera dia és passa comptes amb els errors que he comés, i sé que un dia d'aquests, encara que només sigui amb els gestos que acompanyen les paraules, em faci entendre perquè no entenc res, perquè sé molt bé el que guardo a dins, és bonic, gran i sincer.

Ara, sé que cada dia moro per fer-ho bé.

Plouen flors

2008-04-17T14:06:00.005+02:00

Sempre he sentit a dir que res existeix excepte per la seva relació de subjectivitat i objectivitat, un dia estava assentat sota un arbre allà en el prat, i va començar a ploure flors. Queien flors damunt meu.

"T'elogiem per el teu discurs de vacuïtat", deien les flors quan queien.

Però no he parlat de vacuïtat, vaig respondre.

"No has parlat de vacuïtat, no hem escoltat vacuïtat", digueren les flors. "El moment que vius és la veritable vacuïtat", i les flors van continuar queien com pluja sobre meu.

Paràbola

2008-04-16T14:37:00.002+02:00

Imagineu per moment que camineu per un terra desconeguda, a través d'un camp i us trobeu un tigre. Aleshores sortiu volant, correu com mai heu corregut i el tigre va darrera vostre. Arribeu a un cingle, i decidiu penjar-vos d'una branca que hi ha en precipici. El tigre des de dalt us ensuma.

Vosaltres tremoleu de por, i mireu avall... i això significa mirar molt avall, però no us espanta l'altura, sinó el veure que hi ha un altre tigre que esta a baix. Només podeu quedar-vos penjat a la branca.

Però de sobte apareixen dos ratolinets, un de blanc i un de negre, i mica en mica comencen a rossegar la branca. Aleshores, en aquest moment veieu un maduixer molt aprop vostre. Aguantant-vos amb una mà, decidiu agafar una maduixa amb l'altre.

És dolça la maduixa?

Caminant entre llums

2008-04-15T22:32:00.002+02:00

Un dia vaig deixar la llum de l'ànima de la mare, per veure la llum del dia. Al mateix moment vaig veure la llum dels ulls de la meva família. I el meu caminar sempre ha estat entre llums.

Ja en fa d'anys que camino sota la llum d'una lluna, d'un sol... Caminant entre la llum de les papallones que bateguen, les gotes de pluja que ressalten la bellesa dels éssers. Rajos de sol que il·luminen tot allò que mereix ser il·luminat, com un estrella. Tots som il·luminats, perquè encara que no ens donem compte hi ha alguna cosa que fa llum.

Siguin estrelles, cuques, gotes... siguin fins i tot persones... la llum de la vida val la pena, gaudir-la amb plenitud.

Imagino que quan mori viatjaré a la pura essència, a través d'una carretera plena de fenals que il·luminen amb una llum taronja, el meu camí cap a la llum blanca.

Suposo que no enteneu massa perquè us parlo d'això, fa uns dies era un cuc de seda, esmicolat i poruc... teixia i teixia les meves ales... el cuc va caure de l'arbre, deixant de teixir així, per arrossegar-se entre la pluja sota una fulla.

Sabeu que vaig veure entre la fulla, una llum que no havia vist mai... la llum que traspassava la vida... la llum que em deia que havia de seguir teixint per arribar fins a les estrelles.

Cuc de seda

2008-04-08T21:04:00.002+02:00

A les nits de primavera, quan el sol deixa d'escalfar la terra, i la fredor de l'hivern retorna, amagats entre les fulles d'arbres dolços, trobem petits cucs de seda.

Jo com un cuc, he fet hivern prop de la caldera, per guarir-me les ferides, i veure més clar el meu vol. Ara penjo d'un arbres dolç, entre fulles de cireres, mentre teixeixo de colors que no coneixem, les meves ales, les omplo de paraules, de coses apreses, de somriures. Les ales mica en mica van prenen volum. Jo cada vegada deixar-ho de ser més cuc, per ser més papallona. Però dins d'aquest saquet blanc, de seda, no deixo d'observar de nit les estrelles. El meu primer vol serà a trobar-te llumineta, el primer vol de color serà per dibuixar-te l'alegria, la felicitat, l'amor.

Jo sóc un cuc de seda, que teixeix el seu futur, no és qüestió de tenir pressa, sinó de fer-ho tot amb amor.

Formigues

2008-04-03T13:41:00.004+02:00

Us heu preguntat mai com es veuen les coses des del cel?

Sempre he tingut la sensació que som formigues, fent camí entre la terra, apartar-nos de l'aigua, encara que podríem pensar o comprendre que l'aigua s'aparta de nosaltres. Amunteguem coses innecessàries en el nostre propi cau, entrem i sortim a buscar el nou dia, esperar que cap gegant, i cap meteorit ens aixafi, sobreviure per apoder-nos de tot. Mica en mica com formigues ens apropiem del bosc, dels prats... ens apropiem de l'aigua, del sol i dels núvols... i passem de ser formigues a ser formigots!

No ens adonem de tot el que tenim, de tot el que som. No ens adonem perceptivament del que és el planeta terra, mica en mica abandonem la mare natura, perquè sols ens fixem en els nostres passos, en el nostre cau de formigues.

Mireu si és real la metàfora que fins i tot les pròpies formigues, les de veritat, tenen diferents classes de formigues: les treballadores, les reines... més o menys com nosaltres.

Des del cel tot és deu veure com nosaltres veiem les formigues... els ocells, per això volen, no els agrada barrejar-se amb formigues, en el cel són únics.

Però el que més m'ajuda a entendre tot plegat, són les estrelles, elles són com formigues, però perquè no les podem veure de prop, i si mai teniu l'oportunitat de poder-ne veure una de ben aprop, us donareu compte que són quelcom més que timid bri de llum.

Una cosa està clara que siguem estrelles, formigues, humans o ocells som éssers únics i hem de lluitar per sobreviure.

El tren

2008-04-01T23:02:00.003+02:00

A vegades quan desperto comprenc la vida com un tren que està en marxa. La primera sensació que sento és una inquietud molt gran, perquè em sento lligat, esposat a aquest tren. Resposo, tanco els ulls, reflexiono. Observo, comprenc que el tren em condueix per la vida, n'observo els paissatges, tots tan plens d'alguna cosa. N'hi ha amb dofins que salten entre els arbres, o estrelles arrinxolades que sempre són en el cel, estigui on estigui. Fins i tot hi ha arc iris desaturats entre núvols de colors. La pluja és de color rosa, el sol de color blau, l'aigua és transparent... Moldejo cada instant de la meva vida, per fer cada moment únic, per fer cada situació innoblidable, per fer cada paraula memorable, així guanyar-me el que sóc, una persona, un vaitger.

Jo no en sé res de la vida, ni de la mort, ni del cel, ni de la terra... només inverteixo el temps dins d'un tren, conversant amb altres viatges que puguen i baixen. N'hi ha que no han baixat mai, n'hi ha que han baixat i els enyoro. N'hi ha que no pujaran mai. El més sovint però és el anar i venir dels passatgers, fan el tren més anecdotic.

Imagina't per un moment que tu, el teu cos és aquest tren, imaginat per un moment que tu, el teu cor és aquest viatger. El tren segueix una via o és el viatger que condueix el tren?

A vegades em desperto i comprenc la vida com un tren, tot passa tant ràpid que estic pensant a baixar a la pròxima parada, perquè? Només puc dir-te que espero un altre tren, potser comença a ser hora que pugui al tren d'algú altre.